Temps de tardor

Els arbres del meu carrer

llencen les fulles a terra,

que van caient a poc a poc

molt tranquil·les i lleugeres.

S'entretenen al baixar

acomiadant-se entre elles

per trobar-se just després

jaient damunt la vorera.

No són ni xiques ni grans,

ni grogues, ni marrons, ni verdes,

tenen tots els colors del camp,

tots els colors de la terra.

El groc del sol de l'estiu,

el verd clar de l'herba tendra,

el marró del fang humit,

i del vent la lleugeresa.

Els arbres del meu carrer

tenen les branques resseques,

impacients miren el cel

acaronant les estrelles.

I tots junts arrecerats,

estan quiets i callats

esperant la primavera,

i el vent va pentinant

les poques fulles que queden.

Ocells del cel

Aquell matí m'acompanyava pel carrer un colom.

Caminàvem l'un al costat de l'altre, sense mirar-nos, cadascú pel seu camí, que de moment era el mateix, compartint per uns moments el mateix espai de la vorera. Tot d'una, ell, va aixecar el vol, jo no.

Som, tant ell com jo, animals de la creació però ell podia volar, jo no.

Tanmateix, l'ocell és un ésser molt estrany. A diferència dels altres animals, pot volar, petit o gran, pot volar. En el meu entendre místic, només els àngels volen. Per tant, són els ocells els últims habitants del Paradís?

Pensant això, imagino els primers pares en el Paradís, lluint unes magnífiques ales, amb les que podien volar per tot arreu i, per tant, no els hi calia tocar de peus a terra per anar d'un lloc a l'altre. Eren com ocells, ocells grans, amb dues ales precioses; eren els ocells del cel, volaven com els àngels.

Però un dia van voler ser uns àngels de debò i Déu els va castigar, els va deixar sense ales, els hi van caure les ales. Llavors si que van tocar de peus a terra, quin remei!

Per tant, potser és per això que els ocells em situen a un altre temps, quan els homes volaven com els àngels.

Jo també tindré ales el dia que marxi de la terra. Déu me les donarà, sinó, com podrà la meva ànima pujar al cel?

Això és el que pensava un dia que un colom va voler acompanyar-me una estona pel camí de casa, i va marxar volant, deixant-me sola... ves quina cosa!

L'ametller petit

L'ametller petit 

només té una flor, 

només té una fulla. 

L'ametller petit 

només té una ametlla, 

només en té una. 

Va florir el primer, 

quina flor tan pura! 

Passejant pel cel, 

es va dir un estel: 

‘sembla un ram de núvia’. 

L'ametller petit, 

estava adormit 

una nit de lluna. 

El vent va passar 

i es va enamorar 

de tanta hermosura. 

I va dir baixet: 

‘sense fer soroll 

bufaré fluixet 

i en colliré una’. 

L'ametller petit 

només té una flor, 

només en té una. 

El vent va bufar 

potser massa fort, 

només en té una. 

L'ametller petit, 

només té una ametlla 

només en té una. 

L'ametlla és per a tu, 

si la vols collir, 

l'ametller petit 

te la donarà, 

només en té una.

Aquesta poesia va ser premiada als Jocs Florals l'any 1976 a l'escola IPSE.

Pluja de tardor

Plovia.

L'aigua queia 
alegrement i a dojo.

Les plantes,

anaven girant les seves fulles,

com mans pidolaires,

suplicants i mudes.

Mentre les gotes anaven 

lliscant pel damunt

canviant el color del verd...

Elles feien volar el seu perfum,

tot agraint tanta generositat,

a aquella pluja tan fina.