Les
senyeres esperen pacients, abocades a les finestres i, ajudades pel
vent, fan esforços per enlairar-se, de tant en tant, per cridar
l'atenció del silenci absurd, de la gent del poble, de la calma
quieta, callada, submisa, resignada, a esperar de fa tant de temps
“la terra promesa“.
D'ençà
de l'11 de setembre que són allà a la finestra, a la terrassa, al
balcó, a la reixa, traient el cap per tot arreu, fins i tot a la
teulada de les cases, impacients, esperant altra cop la Diada,
aquella que les farà volar per la plaça i pels carrers altra
vegada, acompanyant la gent d'aquest país, a reclamar, com tantes
vegades, un cop i un altre, la llibertat perduda, la llibertat robada
fa tant de temps.
La
gent té paciència, està esperançada. Si us plau, que no mori
l'esperança! Que no es perdin els colors de la senyera de tant
esperar, penjada a la façana de la nostra pàtria.
Roser Segura i Riera
Aquest
pensament, va sorgir l'endemà de la Diada el 2012. Aquell va ser
temps de somnis, ara és temps de fer dels somnis realitat. Les
senyeres estant penjades al vent de fa molt de temps, han perdut,
moltes d'elles el bonic color groc, el vermell ja no enlluerna, però,
segueixen pacients, voleiant incansables pel cel de casa nostra.
El
moment ja és arribat, ara tot és cosa nostra.
Endavant!
