dimecres, 20 de febrer del 2019

Ell va dir...

Ell va dir...
“Deixeu que els nens vinguin a mi”.

I va dir...
“Tot el que feu a un d'aquests nens, a mi m'ho feu”.

També va dir...
“Ai!, dels escandalosos! Més els hi valdria lligar-se una pedra al coll i llançar-se al mar”.

Algú es recorda de Sodoma i Gomorra?

Sí, amics, aquell que va estimar tant i va morir per culpa d'això, va dir aquestes paraules. I ESTAN ESCRITES!

Estem tan acostumats a llegir els evangelis, que només llegim les lletres, no les paraules.

Que això ho faci la gent del carrer, pot ser normal, però... els sacerdots...

És, com qui diu, la seva feina. Llegir, estudiar, explicar, fer entendre, fer estimar i complir al peu de la lletra, mai tan ben dit, al peu de la lletra el que diuen els evangelis.

Algun mestre, educador, sacerdot, pare de família, amic, que es pensi ser bona persona, ha llegit mai aquestes paraules?

Potser no tots llegeixen els evangelis, no els hi cal, però... els sacerdots?

O no saben llegir, o tant els hi fa el que estigui escrit. Si és així, no tenen disculpa, no poden fer veure que no ho sabien. ESTÀ ESCRIT!
Està escrit a tots els llibres de l'evangeli, a tots.

Déu meu... Si hem de separar la poma podrida del cistell, potser el cistell quedarà buit.

Qui sap si aquesta serà la manera de deixar el cistell net i omplir-lo a poc a poc de bona fruita. Si és així, serà qüestió de posar-nos-hi ràpidament, no fos cas que no trobéssim bona fruita, o que a la bona li fes por entrar al cistell.

Tenim molta feina a fer, i no té espera.

Que fa l'església? Sembla que mira cap a un altre lloc. A quin lloc?

Ben segur que no és precisament a la creu.

® Roser SEGURA. 2019.



dimecres, 13 de febrer del 2019

Un colom oportú

Presidint el cim d'un edifici imponent, d'una arquitectura sòbria, que imposa respecta no més de mirar-la, hi trobem, moltes vegades, una escultura fràgil amb un pedestal no gaire gran.


Representa la Justícia.

Sempre és una dona, o més ben dit una noia, una noia que va vestida amb una túnica que, sempre la fa voleiar el vent, d'una manera exagerada. Ella, a més a més, va descalça, i el vent, que s'emporta el seu vestit, li deixa al descobert part de les cames. Tot plegat, l'escultura, té un aire de moviment i d'alegria juvenil i al mateix temps, d'una valentia decidida i ferma.

És tan ferma que tot i dur els ulls tapats, no dubta de dur a una mà, l'esquerra, una espasa, símbol de valentia i a l'altra mà, la dreta, hi porta unes balances, grans, exageradament grans i amb tot i això, el vent, que tanta força té fent volar el seu vestit, no fa moure per res aquelles balances, com si les respectés, o que no s'atrevís a tocar-les.

Ella, amb un posat molt decidit aguanta ferma a dalt de l'edifici, la mà de l'esquerra sembla a punt de brandar l'espasa a la primera de torn, en canvi l'altra mà, no dubta i aguanta fort la balança, sembla, tanmateix, que no la pot moure qualsevol cosa, només una 'CAUSA JUSTA'. Justa de debò.

Més jo us dic, si en un moment un colom volgués descansar damunt d'un plat d'aquelles balances, estic segura que es desnivellarien.

Primer, perquè el colom és el símbol de la pau i de la justícia i segon, perquè la veritat té un gran pes, el pes de l'honor, de la veritat i de la dignitat i perquè el colom, volant pel cel, transporta la bondat divina, una bondat sempre justa.

Només Déu pot enviar aquest colom. I si li demanéssim?
De coloms segur que en trobaríem molts.

Però... el que ens falta és trobar la fe.

Com a mínim, no deixem, si us plau, de tenir esperança. És l'únic que ens queda.

® Roser SEGURA. 2019.