dimecres, 13 de febrer del 2019

Un colom oportú

Presidint el cim d'un edifici imponent, d'una arquitectura sòbria, que imposa respecta no més de mirar-la, hi trobem, moltes vegades, una escultura fràgil amb un pedestal no gaire gran.


Representa la Justícia.

Sempre és una dona, o més ben dit una noia, una noia que va vestida amb una túnica que, sempre la fa voleiar el vent, d'una manera exagerada. Ella, a més a més, va descalça, i el vent, que s'emporta el seu vestit, li deixa al descobert part de les cames. Tot plegat, l'escultura, té un aire de moviment i d'alegria juvenil i al mateix temps, d'una valentia decidida i ferma.

És tan ferma que tot i dur els ulls tapats, no dubta de dur a una mà, l'esquerra, una espasa, símbol de valentia i a l'altra mà, la dreta, hi porta unes balances, grans, exageradament grans i amb tot i això, el vent, que tanta força té fent volar el seu vestit, no fa moure per res aquelles balances, com si les respectés, o que no s'atrevís a tocar-les.

Ella, amb un posat molt decidit aguanta ferma a dalt de l'edifici, la mà de l'esquerra sembla a punt de brandar l'espasa a la primera de torn, en canvi l'altra mà, no dubta i aguanta fort la balança, sembla, tanmateix, que no la pot moure qualsevol cosa, només una 'CAUSA JUSTA'. Justa de debò.

Més jo us dic, si en un moment un colom volgués descansar damunt d'un plat d'aquelles balances, estic segura que es desnivellarien.

Primer, perquè el colom és el símbol de la pau i de la justícia i segon, perquè la veritat té un gran pes, el pes de l'honor, de la veritat i de la dignitat i perquè el colom, volant pel cel, transporta la bondat divina, una bondat sempre justa.

Només Déu pot enviar aquest colom. I si li demanéssim?
De coloms segur que en trobaríem molts.

Però... el que ens falta és trobar la fe.

Com a mínim, no deixem, si us plau, de tenir esperança. És l'únic que ens queda.

® Roser SEGURA. 2019.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada