El meu esperit i jo

Vàrem sortir de matinada

el meu esperit i jo,

pel camí amb el sol de cara

el meu esperit i jo.

Caminàvem de puntetes

amb silenci i, a poc a poc,

tot acariciant la gespa,

el meu esperit i jo.

Al meu costat i en veu baixa,

murmurant dolces cançons,

cançons d'estrelles daurades,

cançons de mel i mató.

L'esperit m'acompanyava

aquell matinet de sol.

Cap al tard, un xic cansada,

asseguda en un racó,

damunt de la molsa humida

i al peu d'un avet frondós,

vaig veure una figureta

feta de fang de debò.

Era un Nadal que dormia

molt quiet en un racó

i vam fer-li companyia

el meu esperit i jo.

Aquell matí passejàvem,

el meu esperit i jo,

trepitjant fulles i molsa

sense fer gaire soroll.

® Roser Segura

Si Nadal és poesia...

Si Nadal és poesia,
què és poesia?

Poesia és pintar

de molts colors les paraules.
És fer que facin olor
les lletres pintades.

La poesia fa ballar els mots

al compàs de les onades.

Ella fa de les paraules,

pensaments,
dels pensaments,

enyorança,
i de l'enyorança,

consol.

Al poema de Nadal
no li manquen les paraules,
lligadetes amb fil d'or,
en fem boniques cantades.

I avui, del fons del cor,
farem un ram de paraules,
per a cada dia de l'any,
per a cada cara estimada.

I per a cada un dels meus amics,
un poema de colors,
lligat amb cintes daurades.

© Roser Segura

Què li darem?

Què li darem ?

Què li darem que li sàpiga bo?

Ara mateix, una petita moneda,

ara mateix, un abrigall de cartró.

Què li darem si no té ni un estable?

Què li darem si dorm en un racó?

Si som valents, la nostra flassada,

i potser, un xic de mel i mató.

Què li darem en el Noi de la Mare?

Que li darem que li sàpiga bo?

Amb poca cosa fem contents els pobres,

amb poca cosa em conformo jo,

amb la mà estesa de cada dia,

hi trobo sempre, el bo i millor.

I a vosaltres, que tant us estimo,

què us donaré que us sàpiga bo?

Compteu amb mi amb una forta abraçada,

una abraçada, i un petó.

® Roser Segura

Nit serena

En aquesta nit, quieta i serena,
no hi caben els núvols,
no hi caben els llamps.
En aquesta nit, tant quieta i freda,
només hi cap, l'esperit del Nadal

L'esperit del Nadal,

neix al cor d'una estrella,

d'una estrella petita i brillant,

I en aquesta nit quieta i serena,

s'amaga al cor d'un avet gegant.

I s'amaga en el cor dels homes,

tant si són petits com grans,

i a les figures del pessebre,

figures fetes de fang.

En aquesta nit tan quieta i freda,

no hi caben les penes, 

no hi caben els mals.

En aquesta nit quieta i serena

només hi cap l'esperit del Nadal.

                                                                                                            ® Roser Segura

Nadal 2015

La finestra

És tan bonic de mirar-la...

tant si és xica com si és gran,
tant si és nova com si és vella, 
tant se val.

És un ull que mira enlaire,
és un far dalt del portal,
és un adéu i un reveure,
tant si és petita com gran.

Aquesta finestra que em mira
no podré oblidar-la mai,
carregada de flors blanques
em mira des del portal.

                                                                                                                ® Roser Segura

Què puc fer?

Què puc fer?

Ja no podia més. El cap em bullia, les orelles semblaven de cartró. Ja no sabia com seure...

Qualsevol excusa era bona, o al menys m'ho semblava a mi, per allunyar-me un xic de la conversa. Bé, no sé exactament si era conversa o bé monòleg, el que va durar aquell relat.

El que sí sé és que, a còpia d'escoltar, ja no entenia res. Tota l'explicació, feta molt ràpidament, perdia el sentit. Per tant, el meu cap era incapaç de retenir el contingut d'aquella llarga conversa, deixem-ho com a "conversa”.

De cop, una idea... una idea lluminosa. L'escombra! No sé com no hi havia caigut abans... Sí, l'escombra era la solució. A casa meva, quan jo era petita, recordo que l'avia feia servir l'escombra en moments així, com el meu.

I, decidida, sense pensar-ho més, vaig anar a cercar l'escombra del terrat. Aquella, més gran que la de casa, i... pum!, de cap per amunt. I a esperar l'efecte.

I, espera que esperaràs, i res de res. Allò era com un càstig, perquè una ja tenia remordiments i mal de consciència. Però l'escombra, tan tranquil·la, tant li feia estar de cap per amunt com de cap per avall.

Què puc fer si l'escombra s'espatlla? S'accepten idees...

Estic decidida... Llençaré l'escombra i no s'en parli més!

                                                                                                                ® Roser Segura

Per què?

El meu condol a aquells que sense saber per què han perdut absurdament la vida.

A aquells que sense saber-ho eren al lloc on els esperava el final per sempre.

El meu dolor per a aquells que, marxant de la vida, ens han deixat orfes de la seva companyia.

El meu condol a aquells que ja no veuran mai més els amics, els companys, els germans, els pares...

El meu condol pel país que veu, dia a dia, morir els seus compatriotes. Aquells que, desesperats, perden la vida per una vida millor perquè en el seu país no els estimen, els maltracten, els bombardegen...

El meu condol a aquells que sense nom travessen el mar i no arriben mai a l'altra riba.

A aquells que ningú no els enterra, perquè el mar els guarda al fons, gelosament per sempre.

A aquells que ningú amb la ma al cor els hi cantarà l'himne de la seva pàtria i no els hi posaran flors, al monument de la seva perduda llibertat.

El meu condol a aquells que han perdut els seus estimats i mai ningú els hi eixugarà els seus ulls plens de llàgrimes.

França plora els seus, i... qui plora pels altres?, pels que no tenen nom i pels que no tenen pàtria?

Per què el dolor dels que són lluny d'aquí, no és tan gran, no es tan horrorós com el dolor que ens truca a casa?

Per què? Per què tants per quès sense resposta? Per què?

Ja fa un any!

Sí, ja fa un any.

Un any que ha passat com aquell que res... D’una setmana a l’altra, connectant amb vosaltres, amb aquells que em coneixeu i amb aquells que no conec i que em seguiu, sense que jo en tingui coneixement.

Aquest bloc va néixer com exercici de treball a les classes d’informàtica, aconsellada per el meu bon professor i, amb aquesta excusa, donar a conèixer els meus escrits. Escrits que estaven amagats, en carpetes i blocs, oblidats a dins de calaixos.

Descobrir-ho i donar-los a conèixer ha estat, fins i tot per a mi, una sorpresa i, abusant de la paciència del meu professor i de vosaltres, vaig decidir entrar cada dijous al bloc i exposar-me a la vostra crítica, que agraeixo de tot cor.

I també amb el desig, si més no, de fer-vos passar una bona estona.

Espero que em pugueu aguantar molt de temps més. I espero, també, que pugueu gaudir de la meva companyia, i jo pugui així comptar amb vosaltres. 

La vostra confiança serà molt ben rebuda.

Amb tot l’afecte.

Roser

Vinyes d'Occitània

He vist les vinyes

de color vermell,

de color salmó,

grogues i verdes.

He vist les vinyes rogenques

agafades de les mans

fent sardanes

com donzelles.

He vist vinyes de color d'or

just al peu de la carena,

a la falda dels turons

suaus de pins i roqueres.

Vinyes de color blau cel

vinyes roges, vinyes crespes.

He vist les vinyes d'aquest país

fetes de color de terra.

La mirada. 2a part.

Continuació del relat 'La mirada'.

No tenia cap remei.

Ni aquell dia ni cap altre. Ni aquelles infinites mirades que ens trobem, un dia sí i un altre també al peu de tantes escales, a la porta dels magatzems. Mirades que ens semblen totes iguals.

Ombres encongides ocupant el mateix espai, com si fos un lema après. No fer nosa, no acaparar espai, no molestar... No molestar per res del món aquells que en un moment determinat et poden, d’una manera rutinària, llençar-te alguna moneda.

Que en un moment determinat et poden mirar a la cara. A aquells que moltes vegades procuren, precisament no mirar-te-la, per escapar del mal, que aquella mirada els pot fer si s’instal·la en el seu cor.

És la mirada, més que no la forma encongida, que ens pot fer mal, que ens pot fer despertar aquella culpa volgudament adormida.

Aquella mirada que truca a la porta, tantes vegades tancada, de la nostra seguretat, del nostre egoisme, on no hi cap tothom. I menys aquelles mirades que ens persegueixen a tot hora amb la ma estesa. Mirades que ens transporten a unes vides desconegudes per molts de nosaltres.

La mirada

A mitja escala, tapada amb una flassada, una persona es protegia del fred, asseguda, arraconada, l'única cosa visible d'ella era una mà, una mà estesa de cara enlaire demanant pietat.

Feia molt fred i un vent gelat circulava més de pressa que les mateixes persones que, a aquella hora, corrien a agafar el metro com cada dia. Una d'aquelles persones era jo, que feia tard per anar a casa la filla, sempre faig tard per tot.

Tot d'una, vaig sentir la seva veu. Una veu apagada, tremolosa, esporuguida.

—Deme algo... tengo mucho frío...

Vaig pujar el graó que em separava d'ella i al mateix temps la vaig mirar als ulls, uns ulls grans, foscos, tristos, molt tristos.

Sense adonar-me'n li vaig dir:

—No hauries de ser aquí, et posaràs malalta, a l'altre costat del carrer hi ha un centre social.

I ella va dir:

—No tienen sitio, está todo lleno. Ya lo he mirado.

No vaig saber què dir. Del meu moneder van sortir unes monedes que es van perdre dins d'aquella mà tant freda. Quina escalfor poden donar un grapat de diners?

Quant vaig tornar plovia. A l’escala, tapada amb una flassada, no hi havia ningú, i a casa meva uns abrics i uns llits esperaven que algú els fes seus.

Vaig arribar tard. Ella havia marxat, més no la seva mirada que va quedar-se amb mi com una culpa que fa mal. Sense poder evitar-ho, vaig fer tard com sempre i, aquesta vegada, no tenia remei.

Aquest escrit ha estat premiat, junt amb altres 39, d'entre més de 850 relats presentats.

Relat publicat al llibre 'Mira'm als ulls', editat per 

l'Associació del Personal de La Caixa. Plataforma Editorial. ©2015.

El cirerer de Can Seixanta

Ets allà al mig, ben plantat,

entre el pomer i la perera,

la teva ombra escabellada,

jau feliç damunt la gespa.

Ja no t’adones del Sol,

ni de la Lluna i les estrelles,

penses tant sols en la mà,

que et va prendre les cireres.

I tot recordant això

i de l’enyorada primavera,

has pintat el teu fullam

vermell de foc i de festa.

L’has pintat a poc a poc,

cada dia una miqueta

d’aquell vermell estimat...

el de les teves cireres.

Aquest cirerer viu al jardí del meu nét Miquel.

Temps de tardor

Els arbres del meu carrer

llencen les fulles a terra,

que van caient a poc a poc

molt tranquil·les i lleugeres.

S'entretenen al baixar

acomiadant-se entre elles

per trobar-se just després

jaient damunt la vorera.

No són ni xiques ni grans,

ni grogues, ni marrons, ni verdes,

tenen tots els colors del camp,

tots els colors de la terra.

El groc del sol de l'estiu,

el verd clar de l'herba tendra,

el marró del fang humit,

i del vent la lleugeresa.

Els arbres del meu carrer

tenen les branques resseques,

impacients miren el cel

acaronant les estrelles.

I tots junts arrecerats,

estan quiets i callats

esperant la primavera,

i el vent va pentinant

les poques fulles que queden.

Ocells del cel

Aquell matí m'acompanyava pel carrer un colom.

Caminàvem l'un al costat de l'altre, sense mirar-nos, cadascú pel seu camí, que de moment era el mateix, compartint per uns moments el mateix espai de la vorera. Tot d'una, ell, va aixecar el vol, jo no.

Som, tant ell com jo, animals de la creació però ell podia volar, jo no.

Tanmateix, l'ocell és un ésser molt estrany. A diferència dels altres animals, pot volar, petit o gran, pot volar. En el meu entendre místic, només els àngels volen. Per tant, són els ocells els últims habitants del Paradís?

Pensant això, imagino els primers pares en el Paradís, lluint unes magnífiques ales, amb les que podien volar per tot arreu i, per tant, no els hi calia tocar de peus a terra per anar d'un lloc a l'altre. Eren com ocells, ocells grans, amb dues ales precioses; eren els ocells del cel, volaven com els àngels.

Però un dia van voler ser uns àngels de debò i Déu els va castigar, els va deixar sense ales, els hi van caure les ales. Llavors si que van tocar de peus a terra, quin remei!

Per tant, potser és per això que els ocells em situen a un altre temps, quan els homes volaven com els àngels.

Jo també tindré ales el dia que marxi de la terra. Déu me les donarà, sinó, com podrà la meva ànima pujar al cel?

Això és el que pensava un dia que un colom va voler acompanyar-me una estona pel camí de casa, i va marxar volant, deixant-me sola... ves quina cosa!

L'ametller petit

L'ametller petit 

només té una flor, 

només té una fulla. 

L'ametller petit 

només té una ametlla, 

només en té una. 

Va florir el primer, 

quina flor tan pura! 

Passejant pel cel, 

es va dir un estel: 

‘sembla un ram de núvia’. 

L'ametller petit, 

estava adormit 

una nit de lluna. 

El vent va passar 

i es va enamorar 

de tanta hermosura. 

I va dir baixet: 

‘sense fer soroll 

bufaré fluixet 

i en colliré una’. 

L'ametller petit 

només té una flor, 

només en té una. 

El vent va bufar 

potser massa fort, 

només en té una. 

L'ametller petit, 

només té una ametlla 

només en té una. 

L'ametlla és per a tu, 

si la vols collir, 

l'ametller petit 

te la donarà, 

només en té una.

Aquesta poesia va ser premiada als Jocs Florals l'any 1976 a l'escola IPSE.

Pluja de tardor

Plovia.

L'aigua queia 
alegrement i a dojo.

Les plantes,

anaven girant les seves fulles,

com mans pidolaires,

suplicants i mudes.

Mentre les gotes anaven 

lliscant pel damunt

canviant el color del verd...

Elles feien volar el seu perfum,

tot agraint tanta generositat,

a aquella pluja tan fina.

Pels meus pares i... per la independència

Per ells, pels que vaig estimar i patir al seu costat. Per la por de les bombes. Per la tristesa i els plors d'aquella mare valenta. Pel pare lluitant a la guerra, una guerra sense sentit. Per la infantesa i la joventut privades de llibertat, amb l'obligació de parlar aquell idioma “cristiano”, que de cristià no en tenia res, més ben dit, si que tenia, tenia tots els insults als cristians de debò.

Per tots ells, i amb molta emoció, vaig fer entrar aquella papereta a l'urna mirant de no plorar, dient mentalment,­ ‘Per vosaltres pares, per vosaltres’.

No només pels meus fills i nets, no només per ells... aquell vot se'l mereixien aquells que un dia ho van perdre tot.

Aquella papereta, aquell sobre, aquella urna, van ser aquell matí molt especials per a mi, d'una emoció molt difícil d'explicar, però que serà recordada per a mi com un moment únic a la meva ja gastada vida.

No voldria fer d'aquest bloc, una continuació de les meves “pàgines viscudes”, però la vivència d'aquest dia de setembre s'ho val i no fer esment aquí, seria com voler oblidar-ho. I no tant sols no ho vull oblidar, si no que ho vull compartir amb tots vosaltres.

Si escric això es perquè estic segura que ha començat un nou camí, aquesta és la meva esperança, l'esperança de que mai més ningú d'aquesta terra , torni a viure aquells anys tant tristos de la meva infantesa. 

I vull agrair a tots els que han fet possible aquesta meravella. 

De tot cor, moltes gràcies!

S’ha acabat l'estiu

La gent passeja mandrosa

de sota el sol que aclapara,

i marxa a poc a poc,

l'estiu s'acaba.

Els cotxes tornen a casa,

com ocells resignats a tornar a la gàbia.

En el sarró de cadascun,

els records i les disbauxes.

Guardarem amb recança la maleta,

esperarem que passi l'hivern,

i que torni alegre l'estiu,

com cada any passa.

Un matí d'estiu

Matí

El sol ha tret el cap per darrera la muntanya i silenciós es va passejant per damunt de les teulades i els carrers. Tot és net i calmat. Una remor d'esquelles, com un taló de fons, serveix de contrabaix a una orquestra d'ocells pidolaires. Els lladrucs d'un gos se senten de lluny, entre enfadat i mandrós.

Dels portals comencen a sortir els matiners, que van al camp o bé al molí a cercar el pa amb el cistell a la mà.

Asseguda al cap d'escala, entomo el sol que m'eixuga el cabell moll i despentinat, mentre contemplo les roses de l'entrada, que no s'adonen de res del que passa pel seu entorn, preocupades només de fer bonic al peu de l'escala.

Tarda

Damunt d'un cel blau, comencen a passejar uns núvols blancs i grans, que no arriben a tapar el sol d'estiu, aquest sol d'agost, brillant i generós. Aquesta tarda serena.

El campanar ens recorda, mandrós, que les hores passen, ni a poc a poc, ni de pressa.

De la clota, pugen els sons del grup juvenil, que s'entrena per la festa del poble que ja s'acosta, fent més soroll que música.

Jo espero que el sol faci el seu passeig pel cel, complint amb la visita rutinària fins el Pedra, palau encantat de la posta, per marxar al bosc a collir espígol i mores negres.

Nit

Ja es fa de nit, a poc a poc, i la lluna com si res treu el cap de darrera un núvol de color rosa, mig adormida i vergonyosa, esperant pacient que la fosca arribi i la desperti sense fresa.

Els estels, no s'han decidit encara a treure el cap. Els ratpenats volen baixet, amb els ulls clucs, sense topar mai al fil elèctric del mig del camí i procurant de no acostar-se massa al fanal encès de la cantonada.

La gent ja s'ha desat a casa per sopar o per fer petar la xerrada. Algú s'allunya carrer avall, decidit a fer un cafè o bé jugar una estona.

Comencen a sentir-se crits i rialles, d’aquells que a casa ho tenen tot dit i s'expliquen a crits amb els amics a la plaça.

Els estels han sortit quasi-bé tots alhora i la lluna, satisfeta, contempla el poble i el vigila com si fos un ramat que en tingues cura.

Ara és hora catalans

Asseguda vora el mar,

enmig de roses vermelles,

et pentina el vent d’abril

que fa olor de ginesteres.

Tu no tinguis por de res

que si el drac et volgués prendre,

serem tots al teu costat,

no tinguis por, pàtria meva.

Que de la muntanya al mar,

enlairant la nostre ensenya

des de dalt de Montserrat

i amb l’espasa de les lletres,

farem fora tots els dracs

que envolten aquesta terra.

Ningú entrarà al teu jardí,

no pateixis pàtria meva,

que nosaltres som aquí

protegint camps de roselles.

Catalunya, t’estimem

tu ets la nostre donzella,

i no deixarem, no,

que mai ningú et vulgui prendre..

I et defensarem de cor,

de tants dracs i tantes feres,

i serem valents per tu,

Catalunya, dolça terra.

Matí d'estiu

            M'he llevat tard pensant que era d'hora, i és que el Sol s'ha llevat més tard que jo. Els núvols han corregut a fer-se els amos del cel i no li han deixat ni una escletxa per guaitar-nos.

            Tot el poble estava callat, esperant, si el Sol per fi es decidia a sortir, però no, la claror fina i grisa que dels núvols es filtrava, donava prou motius, perquè el poble continués esperant el Sol, callat i quiet.

            De baix de tot de la muntanya, un fum blanc i fi, pujava sense cap pressa, i a l'entorn d'un camí, a vegades s'hi ajeia com si dormís, per enlairar-se després a poc a poc, arrambant-se a les pedres.

            Per fi, un gall es va decidir a cantar, amb por de fer el ridícul. Tot va ser començar, i un concert de galls cridaners, que feia estona que s’esperaven, es van afegir a la festa, i la resposta va ser com el ressò llunyà d'una gran orquestra desgavellada.

            La gent passava de pressa i se  saludava baixet, amb frases fetes, per no haver de pensar gaire, que si plou..., que fa fresca..., que ja es veia a venir després de tanta calor..., que si els mosquits de l'altre dia..., ja ho deien que canviaria el temps..., etc., etc. 

            I és que l'altre dia a la nit, la gent comentava admirada  el núvol de mosquits atabalats que voltaven pels fanals dels carrers i s'empenyien els uns als altres per poder estar més a prop de la claror. Marejava veure'ls volar tan de pressa, fins que queien a terra, i el terra quedava com fumat de tants com n'hi havia. Per això, tots deien que tants mosquits volien dir pluja o calor, ben segur que algú ho encertaria.

            Finalment, el Sol ha sortit ajudat pel vent que ha fet fugir la nuvolada i s'ha passejat com cada dia per damunt de les teulades i les crestes dels pins del bos. Ha jugat amb l'ordi a punt de segar i amb les flors de les mongeteres ja enramades. Res. Ha fet el que fa cada dia, tal com Déu li ho mana. Només ha passat que avui s'ha despistat un xic.

            Ben mirat, el Sol també té dret a unes vacances...

Sant Julià de Cerdanyola.