Caminàvem l'un al costat de l'altre, sense mirar-nos, cadascú pel seu camí, que de moment era el mateix, compartint per uns moments el mateix espai de la vorera. Tot d'una, ell, va aixecar el vol, jo no.
Som, tant ell com jo, animals de la creació però ell podia volar, jo no.
Tanmateix, l'ocell és un ésser molt estrany. A diferència dels altres animals, pot volar, petit o gran, pot volar. En el meu entendre místic, només els àngels volen. Per tant, són els ocells els últims habitants del Paradís?
Pensant això, imagino els primers pares en el Paradís, lluint unes magnífiques ales, amb les que podien volar per tot arreu i, per tant, no els hi calia tocar de peus a terra per anar d'un lloc a l'altre. Eren com ocells, ocells grans, amb dues ales precioses; eren els ocells del cel, volaven com els àngels.
Però un dia van voler ser uns àngels de debò i Déu els va castigar, els va deixar sense ales, els hi van caure les ales. Llavors si que van tocar de peus a terra, quin remei!
Per tant, potser és per això que els ocells em situen a un altre temps, quan els homes volaven com els àngels.
Jo també tindré ales el dia que marxi de la terra. Déu me les donarà, sinó, com podrà la meva ànima pujar al cel?
Això és el que pensava un dia que un colom va voler acompanyar-me una estona pel camí de casa, i va marxar volant, deixant-me sola... ves quina cosa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada