Dijous passat vam assistir a un concert. No era cap homenatge. O sí, ja que tenia tot l'ambient apropiat per ser-ho. El públic, la sala, la família, els músics i ell, aquell a qui anava dedicada la festa.
Quan es fa un homenatge a una persona que ja no hi és, s'acostuma a posar un retrat que presideix l'acte. La gent li dedica poemes, cançons..., expliquen la seva vida, la seva obra, li canten lloances, en fi, sempre coincideixen a dir què bona persona que era i el molt que el troben a faltar. Però, no va ser el cas de la trobada del dijous.
Ell va ser allà, amb nosaltres. Assegut al meu costat, quiet, callat, mirant d'entendre el que passava i perquè parlaven d'ell. De tant en tant somreia com un infant, i no deia cap paraula.
La seva persona va fer acte de presència, però ell no hi era. Ell, el de sempre, aquell que va moure tanta gent, petits i grans, aquell que no es cansava d'arreglar instruments, de canviar cordes, d'afinar, de fer partitures a mà. De perdre hores de dormir per preparar un concert, o una reunió amb pares o bé amb persones que li poguessin cedir un local. Aquell que va organitzar viatges per la península, amb uns alumnes molt jovenets i que van aconseguir molt d'èxit.
Ell no hi era.
La seva ànima era molt lluny d'allà, es podria comparar una mica amb l'homenatge que el presideix, senzillament, una foto. Tot va ser igual.
La música que ell va ensenyar a interpretar. Els alumnes que l'interpretaven. Aquells 'Petits Músics' ara ja no tan petits. Les flautes, el piano, la paraula explicant la història de com i quan es va interpretar. És a dir, tot un homenatge a una persona a la qual li va ser impossible de gaudir plenament. Tot fet d'una manera molt cordial, amb tanta estima que era impossible resistir-se a l'emoció en tornar a sentir aquelles músiques tantes vegades interpretades.
Acabat el concert, un agraït berenar... I un repàs als records que els unia, ja que aquell era el moment adient i no el podien deixar perdre. Així com el compromís de tornar-hi, sense tardar tant. A repetir la trobada, amb més gent per completar l'orquestra. Jo l'observava a ell, per si en algun moment de la conversa, reaccionava d'alguna manera... Més, no. La seva expressió va ser sempre la mateixa, d'una absència total.
Si en un moment del concert ell va ser feliç, no ho sabré mai. Guardarà a dins seu aquest secret. Tant de bo que sigui un secret feliç de debò.
Ell no hi era.
La seva ànima era molt lluny d'allà, es podria comparar una mica amb l'homenatge que el presideix, senzillament, una foto. Tot va ser igual.
La música que ell va ensenyar a interpretar. Els alumnes que l'interpretaven. Aquells 'Petits Músics' ara ja no tan petits. Les flautes, el piano, la paraula explicant la història de com i quan es va interpretar. És a dir, tot un homenatge a una persona a la qual li va ser impossible de gaudir plenament. Tot fet d'una manera molt cordial, amb tanta estima que era impossible resistir-se a l'emoció en tornar a sentir aquelles músiques tantes vegades interpretades.
Acabat el concert, un agraït berenar... I un repàs als records que els unia, ja que aquell era el moment adient i no el podien deixar perdre. Així com el compromís de tornar-hi, sense tardar tant. A repetir la trobada, amb més gent per completar l'orquestra. Jo l'observava a ell, per si en algun moment de la conversa, reaccionava d'alguna manera... Més, no. La seva expressió va ser sempre la mateixa, d'una absència total.
Si en un moment del concert ell va ser feliç, no ho sabré mai. Guardarà a dins seu aquest secret. Tant de bo que sigui un secret feliç de debò.
