La Rosada

La Rosada era una gota d'aigua que vivia al cel amb la seva mare, que es deia Núvol. Ella, que era petita, li deia sempre a la seva mare que perquè no podia baixar a la terra a l'hora del cap vespre, per poder regar, com feien totes les altres gotes. La Terra que es prepara per dormir i descansar de la calor, del vent, del fred... en fi de totes les coses viscudes durant el dia.

La mare li deia que encara era massa petita per baixar a La Terra i que havia d'aprendre moltes coses. Coses com que els núvols bons tenien les seves normes. Per exemple, ser bons núvols, no ser violents, no ploure quan no toca i, això si, ploure sempre en el moment precís, mai a qualsevol hora.

Mentre la mare Núvol explicava tot això, van aparèixer al cel, molt a prop seu, uns núvols molt grans, molt foscos i que tenien l'aspecte d'estar enrabiats. Uns treien el cap darrere la muntanya Roca Blanca i uns altres pujaven del naixement del riu Cua d'Ase.

La mare Núvol, en veure allò, va córrer a amagar-se darrere de la muntanya dels Comellars, ja que era el lloc on es podia veure el poble i el cel sense córrer cap perill.

I, heus aquí, que aquells núvols que corrien molt de pressa i molt inflats de ràbia, es van trobar al bell mig del poble, i... allò va ser espantós. Es van atacar d'una manera molt violenta, es van pegar molt fort. Tant, que el soroll se sentia per tot arreu. Dels cops que es donaven, en sortien espurnes, llamps en deien ells i també dels cops en deien trons. Bé, doncs, després de pegar-se molt, però molt fort, es van començar a tirar pedres. Sí, sí! Pedres grosses que queien damunt del poble i dels camps.

Això va durar una bona estona, fins que es van cansar de tant lluitar i van marxar, cada u, pel seu camí com aquell que res.

Va ser llavors quan la Núvol li va fer veure a la seva filla el desastre que havien fet aquells núvols. Era una cosa molt mal feta i que ni ella ni cap altre núvol havien de fer mai.

Li va dir, que els núvols sempre havien de fer les coses ben fetes, que la seva aigua havia de ser, sempre, un bé per la terra, mai una destrossa i que, això, ella ho havia de tenir sempre en compte.

Un capvespre, la Núvol li va dir a la Rosada que ja podia baixar a la terra, això si, que fes les coses ben fetes.

I així va ser. La Rosada va baixar molt contenta a regar els camps i les cases del poble.

Sense adonar-se'n, es va posar damunt de la finestra d'una casa que estava una mica allunyada de les altres, i va veure a dins d'un llit, una noia que feia tota la impressió d'estar malalta, tenia la cara molt vermella i suada. A la Rosada li va fer molta pena aquella noia i, sense pensar-hi més, es va posar molt a prop d'ella li va acaronar la cara, els braços, els cabells, a poc a poc, molt suaument, fins que el seu temps ja s'acabava i va tornar al cel amb la seva mare.

La Rosada va baixar un dia i un altre a la terra, però només per cuidar-se d'aquella noia que li feia tanta pena.

Més, heus aquí que, un capvespre, es va trobar que la noia no hi era, el llit estava buit. Així doncs, si la noia ja estava curada, ella el que havia de fer era regar-li el jardí... I així ho va fer.

Un matí, la Núvol i la Rosada, van veure que aquella noia sortia al jardí cantant, saltant i rient. Estava molt contenta, ja que el seu jardí era ple de flors i això que ella, mentre va estar malalta, no el va poder cuidar mai.

Va ser llavors quan la Núvol li va dir a la seva filla, que ella també n'estava de contenta de la feina tant ben feta que havia fet, tant a la noia com al seu jardí.

Per cert, no us he dit el nom d'aquella noia, bé, doncs, aquella noia es diu Rosalba.

® Roser Segura i Riera | juliol 2022