dijous, 29 de novembre del 2018

Es pot fugir de les mirades?

No tenia cap remei. Ni aquell dia ni cap altra, no podia fugir dels ulls de la gent, no podia fugir de les seves mirades.

Ni aquelles infinites mirades, que ens trobem un dia sí i un altre també, al peu de tantes escales, a la porta dels magatzems... Mirades que ens semblen totes iguals, ombres encongides, ocupant el mateix espai, com si fos un lema après.

'No fer nosa, no acaparar espai, no molestar.'

No molestar per res del món aquells que, en un moment determinat, et poden, d'una manera rutinària, llençar-te alguna moneda.

Aquells que, en un moment determinat, et poden mirar a la cara. Aquells que, moltes vegades, procuren, precisament, no mirar-te-la, per escapar del mal, que aquella mirada els pot fer si s'instal·la en el seu cor.

És la mirada, més que no la forma encongida, que ens pot fer mal, que ens pot fer despertar aquella culpa volgudament adormida. Aquella mirada que truca a les portes, tantes vegades tancades, de la nostra seguretat, del nostre egoisme. On no hi cap tothom i menys aquelles mirades que ens persegueixen a tota hora, amb la mà estesa.

Ens fa por aquella mirada, Aquella mirada que pot dir més que mil paraules.


Les mirades de la gent són llibres d'històries amagades. D'històries que no sabrem mai, perquè mai els hi mirarem la cara.


® Roser SEGURA. 2018



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada