Qui va deixar la porta oberta?
Com va ser que no ens vàrem adonar de que
entrava de puntetes, a dins de casa, transformant-ho tot i tenyint de negre la
il·lusió i l'esperança?.
La felicitat fugia, no hi havia lloc per a ella, el mal li havia pres. Ja
no era casa seva. I l'alegria va marxar amb ella.
Tornava, de tant en tant, de la mà dels nens i
se l’enduien quan marxaven. A casa es moriria de pena.
Ell, el mal, s'ocupa de fer marxar tot lo bo, a
darrera d'ell només dubtes i soledat. Les converses es perden pels racons de la
casa, les preguntes ja no tenen resposta, i els somriures són ganyotes de
compliment.
És estrany com, a vegades les coses que fem, són
com una premonició del que ens espera. Sense anar més lluny vaig fer per l'entrada
de casa un plafó que diu: Has arribat i
no t'esperava. I continua: Gràcies
per venir.
No cal dir res més, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada