—Si posa més diners li rebaixarem la quota de manteniment. I no tan sols això, sinó que n'hi donarem més i no haurà de pagar despeses... —i no ser quants més avantatges.
El meu compte és una misèria. No és cap negoci per ningú, i molt menys per un banc.
Desenganyeu-vos, els diners no són pels que més ho necessiten, són pels que ja en tenen, pels que no pateixen quan falten, pels que tenen negocis solvents... En una paraula, pels que poden fer més gran el negoci, dels que te'ls podrien deixar i no poden, doncs les normes de l'entitat així ho diuen.
—Em sembla denigrant que passi això. És molt trist —li vaig dir.
Em va mirar i, sense parlar, la seva cara ho deia tot. Potser ell pensava el mateix que jo però, la feina és la feina. Ell no era responsable de les normes d'aquella empresa.
Li vaig dir adéu pensant que, si anava a cercar unes condicions millors a un altre lloc, potser no trobaria aquella mirada de complicitat.
Els pobres no tenim gaires opcions, no tenim el dret de triar. La caritat no està escrita a la porta dels bancs. Per molt que et diguin que t'estimen molt, si tens diners, és clar. La teva obligació és ser ric i no ser agosarat demanant el que no t'està destinat.
Tu ets pobre.
® Roser SEGURA. 2017.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada