Allò era el Paradís

De bon matí, arreglats per l'ocasió, vam marxar decidits a fer aquella visita tan important que feia temps teníem pensada, la visita al bosc.

No era gaire lluny de casa, per tant, anar-hi va ser un passeig agradable. El camí era planer. L'herba no era gaire alta i les roses de bardissa feien una olor molt suau. Tot plegat va fer el camí més curt i, en un tres i no res, vàrem ser a l'entrada del bosc. També podríem dir del palau del bosc doncs, en realitat, era un palau i nosaltres ens vam preparar, conscientment per entrar a dins del bosc.

Caminant, a poc a poc i en silenci, ens vàrem acostar a l'entrada. Uns arbres molt grans ens donaren la benvinguda. La seva ombra descansava damunt la gespa verda, brodada de petites flors de tots colors, com una catifa preciosa, que sabia greu de trepitjar. A banda i banda florien tota classe de plantes de tota mena i colors i de perfums delicats.

Un cop a dins, una orquestra d'ocells ens va dedicar una melodia que va calar dins nostre com un bàlsam que, a poc a poc, ens relaxava sense ni adonar-nos-en.

Aquell bosc era immens. Allà els conills i les perdius passejaven com aquell que res, els esquirols saltaven d'un arbre a l'altre, mentre el Sol buscava una escletxa entremig de les branques per lluir tota la seva esplendor i alegria en aquell espai majestuós.

Conscients que érem en un lloc molt especial, la nostra actitud no podia ser més respectuosa. Caminàvem en silenci, sense deixar de copsar tota la bellesa que aquell entorn ens oferia. Ens vàrem asseure en una pedra gran i, des d'allà, no paràvem de contemplar aquell escenari immens de natura i bellesa incomparables.

Allò era el Paradís i, sense adonar-nos-en, vam començar a buscar la pomera. Ben segur que era allà, no podia ser a cap altre lloc.

El que sí que va quedar clar és que el bosc és un lloc sagrat. No s'hi pot anar de qualsevol manera. És molt important estimar-lo i respectar-lo i, així, serà com podrem gaudir-ne tots.

® Roser SEGURA. 2017.