(Continua...)
Però, que passava?
Perquè aquella gata entrava d'aquella manera, tant espantada i corrent com esperitada? Ella, la gata, és clar, no podia respondre, no sabia l'idioma de les persones i, encara que el sabés, no hagués pogut explicar res, de tan espantada com estava, la pobra.
Per tant va mirar d'amagar-se tan lluny com li va ser possible de la porta d'entrada. Arraconada al rebost, amb les orelles plegades encara, els bigotis estarrufats i la cua caragolada, no obria els ulls, els tenia tancats per por de veure, ni que fos per casualitat, aquell fastigós ratolí, que es pensava que era a fora esperant-la, per tant ella no tenia ganes de tornar-lo a trobar.
Així, quieta, avergonyida, tremolant de por, va estar amagada una hora i una altra. La gana li deia que era hora de dinar, però ella no es veia capaç de moure ni un dit. I, tal com va passar l'altra vegada, d'avorriment, o bé de cansament, es va adormir.
Va ser llavors quan el ratolí, que sense que la gata se n'hagués adonat, havia entrat darrere d'ella, i s'esperava a un racó del rebost, molt i molt a prop, va començar a fer maleses. Li va estirar els bigotis, li va esgarrapar la cua, li va xiuxiuar a l'orella ximpleries per riure. La gata, que estava dormint de debò, es pensava que somniava, fins i tot somreia. Però, és clar, allò no podia durar gaire i tot d'una es va despertar i... sabeu que va veure davant seu menjant una panotxa com si res, i mirant-la de fit a fit.
Doncs sí, això mateix, el ratolí. El mateix del jardí. Aquell petit i desvergonyit que semblava una fulla seca i que corria com si se l'endugués el vent. Sí, sí, el mateix... La pobra gata es va quedar sense respiració, no es podia moure, les dents li tremolaven i els pèls es van estarrufar, tant, que semblava un esquirol, i no podia deixar de mirar aquell animalet petit i escarransit que sense saber perquè la deixava paralitzada.
Va ser llavors quant el ratolí, tot fent-se el simpàtic, li va demanar de jugar amb ell tot mirant-la amb uns ullets molt simpàtics. La gateta, no se'n sabia avenir.
—Jugar? Que era allò de jugar? Com es podia jugar amb una rata?
Ell, el ratolí, li va explicar com fer-ho. S'amagarien, ara l'un i després l'altre, de manera que el que guanyava tindria un premi, el mal és que no sabia quin premi, si un tros de formatge, o bé una tasseta plena de llet...
En aquell moment, la gata va reaccionar.
—Ni formatges ni lleteta, ni res de res... —i tot recordant-se que els de la seva raça no acostumen a tenir relacions amb els ratolins ni amb les rates, va fer un bot, va encorbar l'esquena, va estarrufar els bigotis, i fent una terrible bufada es va precipitar directament cap al ratolí.
No cal dir que aquell, que estava tan convençut que, aquella gata era poruga, va arrencar a córrer desesperat i la gata darrera d'ell. Com més corria, la gata, més valenta se sentia, més convençuda d'ella mateixa. En canvi el pobre ratolí, no sabia on amagar-se. Les potes li relliscaven, i la cua s'enredava amb les herbes del jardí.
Al cap d'una estona, cansada, molt cansada, però molt satisfeta, la gateta va tornar a casa, segura de què aquell retoli ja no tornaria mai més. I es deia per ella mateixa—Mai més tindré por de les rates —Ho anava repetint una vegada i una altra, fins al moment d'entrar a casa. Estava convençuda del fet que la gent, la família, la rebrien com cal, i... a que no sabeu qui l'esperava just asseguda a l'estora de l'entrada?
Doncs el ratolí. Estava aplaudint la seva arribada i duia una pancarta que deia "Aquesta és la gata més valenta del carrer!".
Pobreta gata, sense dir res va marxar cap a la cuina, ja era hora de dinar.
Després d'això, cada dia es trobava amb el ratolí i corrien amunt i avall. Per res, per fer exercici que sempre és bo.
® Roser SEGURA. 2017.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada