Recordo quan anàvem a beneir amb els nens. Amb les palmes, els palmons, i els rams de llorer florit. Perquè per Rams el llorer ja ha florit... I ens havíem arreglat molt, ben vestits i pentinats, sobretot els nens, ja que aquell dia estrenaven els vestits que, moltes vegades, els havia fet jo mateixa.
He repassat els meus escrits de les "Pàgines Viscudes" on tinc cada setmana santa viscuda a Sant Julià. Un any i un altre. Fent la descripció del temps (si plovia, si feia vent, si feia Sol), la benedicció a la plaça... els cants i la processó entrant a l'església... He repassat els Dijous i els Divendres sants, les Pasqües. Cada any diferent. Els nens més grans cada any… Nosaltres més vells i la gent del poble diferent, si fa o no fa com nosaltres.
Tot com una rutina de costums. Costums que no hi havia per què canviar. Eren així i no pensàvem que haguessin de ser d'altra manera, Tot això, anys i anys. Jo diria, de tota la vida i, de cop, tot ha canviat. Tot. Tant que, per començar, l'església, que és on se celebren, sens dubte, les festes religioses, han tancat les portes! Però, com potser això! Quan la casa de Déu tanca les portes, al poble, en dies tan senyalats?
La Setmana Santa és el principi de la nostra religió. Aquesta tan arrelada al nostre país. Aquesta que ens ha fet seguir un camí, obligat potser, de bondat i d'obediència a Déu. I que l'església catòlica ha construït, per donar-li aixopluc. Unes esglésies per acollir la gent dels pobles... Doncs, aquestes esglésies... Oh, Déu meu!, avui estan tancades! Hem de seguir els oficis a casa, resant i mirant la TV. Això, no havia passat mai! I... que farem per Pasqua? No hi vull pensar, és massa gros...
® Roser SEGURA. 2020.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada