El plàtan pansit

Vet aquí que una vegada hi havia... no sé, potser una altra vegada o no, no sé, però el que si sé, és que un dia, a la casa d'una gran família, va passar una cosa molt curiosa.

El món es va posar malalt, molt malalt. I les autoritats sanitàries, per poder curar a tothom, varen tenir la gran idea de manar a la gent, de tot el món és clar, que es tanquessin a casa i que, de poder ser, no sortissin gaire, o millor, res de res.

Per tant a la casa de la família d'aquesta història, varen decidir repartir-se la feina i entre tots cuidar-se de tot. I quan dic de tot, és de tot.

Aquella era una casa diferent de les altres, la família era una mica despistada, però divertida.

Tant la gent gran com els més petits, molt ben avinguts, es van cuidar de tota la feina que hi ha sempre a una casa. De tota. De la roba, de rentar-la, de plegar-la, de desar-la... De tot.

També de la neteja, de fer el menjar, de rentar els plats, de cuidar el gat i el gos. Una feina important, també, va ser cuidar les plantes que la iaia de la casa tenia el costum d'amuntegar a l'eixida.

Una altra cosa important, la nevera. Allò era un xic complicat, ja que era un món a part. Moltes vegades les bosses i els paquets de verdures o bé dels menjars preparats, així com les fruites, la llet, els iogurts, etcètera, s'han de tenir controlats, mirar sempre la data de caducitat, que moltes vegades ens trobem que som massa generosos guardant-los una setmana i una altra, fa pena llençar aquell pernil dolç, oi?

Bé, en aquella casa, la família feia la feina de la casa com aquell que res.

Sembla que això sigui un model, que siguin perfectes, que no hi hagi cap problema. No, no és veritat! Com que tots ho van remenar tot, moltes vegades, hi havia coses que es feien dues vegades, d'altres ni es tocaven.

Per tant, un dia va passar una cosa molt important. Després de repassar la cuina, la nevera, els prestatges del bufet del menjador, la iaia es va posar les mans al cap. En una fruitera preciosa, feta de ceràmica, hi va trobar, arraconat, avergonyit, mig tapat per un ram de raïm, un plàtan.

Tots sabem com són els plàtans. Llargs, corbats, d'un color groc preciós, molt fàcils d'agafar, no embruten quan els hi treus la pell... Res! Que és una fruita que agrada a tots, tant petits com grans.

Doncs aquesta fruita, que va trobar l'àvia, feia pena! De groc no en tenia res, era marró, i fins i tot, una mica tou, havia perdut tota la seva elegància.

La família es va reunir i després de mirar de descobrir el culpable, sense èxit, es van posar d'acord de què fer amb ell. Ningú el volia llençar. Després de tants dies, ja formava part de la família. Per tant, s'havia de trobar una solució, i a això es van dedicar tota la tarda d'aquell diumenge.

Mentrestant, tots reunits parlaven sense parar ni treure'n cap solució acceptable. L'àvia es va dedicar a preparar un berenar, doncs ja començava a ser-ne hora.

I així va ser! Tot d'una, la iaia, va posar damunt la taula de la discussió, una safata de porcellana plena fins dalt d'uns bunyols rossos, rodons, torrats, amb una olor, que va fer que, no més de sentir-la, la família sencera s'oblidés del plàtan i del gran problema que generava.

Tot seguit es van posar a berenar sense pensar en res més que engolir tants bunyols com poguessin, ja que la gana així ho demanava. Tot d'una, algú va preguntar a l'àvia de què eren aquells bunyols tan bons i que tan amablement havia fet per berenar. L'àvia, com aquell que res, els va dir que eren bunyols fets de fruita. D'una fruita molt bona i molt apreciada per la família d'aquella casa.

Ja us podeu imaginar, aquells bunyols eren fets de plàtan, d'aquell pobre plàtan que dormia feia dies dins de la fruitera tan maca de ceràmica i que ningú li va fer cas.

® Roser SEGURA. 2020.