La llibertat

Som lliures. Estem acostumats a ser lliures. Anem i venim d'aquí i d'allà, però ens agrada també tancar-nos a casa. La casa és, si ho pensem bé, la nostra gàbia.

Dins d'aquesta gàbia hi tenim totes les comoditats. Uns més que altres. Per poc que sigui, a gairebé totes hi ha menjar i beure i un jaç per dormir.

Tots sabem que hi ha gàbies grans i petites. Gàbies de fusta i gàbies d'or encara que, d'aquestes per sort, no n'hi ha gaires.

Aquest matí, m'he passat una bona estona atrapada a la meva gàbia. Mirant, darrere els vidres, la llibertat de la terra, la llibertat dels camps, dels arbres, dels animals, del cel, dels núvols i dels ocells. Els ocells, sobretot, que són aquells que moltes vegades els contemplem darrere els barrots de les gàbies.

De tant contemplar els ocells volar lliures pel cel, per aquest cel tan gran d'aquest poble, darrere d'una finestra, és com si jo fos a dins d'una gàbia penjada de cara al Sol. I ells, els ocells, esperessin sentir-me cantar i moure'm d'una banda a l'altra d'aquesta gàbia meva.

És clar que la puc obrir i marxar... Però tard o d'hora tornaré. La meva gàbia és el meu refugi. El refugi d'ells és el cel, el vent, les muntanyes, els núvols, i un petit niu penjat dalt d'un arbre, perfumat de flors.

Hi ha un lloc per cadascú, és només qüestió d'adaptar-se i saber mirar a través dels barrots de la nostra gàbia. La llibertat presonera del món. D'un món que és, en definitiva, la gàbia de tots.

Roser.

Estiu a Sant julià de Cerdanyola, 2017