Nosaltres, els catalans, diem que fem esquellots quan fem molt soroll, sobretot de llaunes. Aquests dies hem fet, cada dia malauradament, molts esquellots. Cadascú a la seva manera, amb tapadores, cassoles, campanetes, claus, ferrets, fins i tot amb instruments, com trompetes...
Jo, per no ser menys, i per demostrar el meu patriotisme i el meu rebuig als que s'han dedicat a prohibir-ho tot, tot el que fa olor de catalanisme. Per tant, com deia, com una sola dona, jo i el meu cassó sense nansa i l'espàtula de fusta, que només en queda la meitat de tant picar, he sortit a les 10 del vespre cada dia.
No he sortit sola, quantitat de veïns m'han acompanyat durant el quart d'hora reglamentari mirant de fer el més soroll possible, perquè l'escàndol arribés, a ser possible, a Madrid.
El que jo no m'esperava és que, a la picada habitual, s'hi afegís un mosquit que, molt patriota ell, també picava. I jo en dono fe que picava molt i molt decidit a fer soroll, només que l'eina de picar era el meu peu i el soroll els meus crits de dolor.
M'he quedat amb el dubte de si aquell mosquit era o no patriota.
El peu em va quedar que feia pena.
® Roser SEGURA. 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada