Avui fa un mes que, amb moltes dificultats, vàrem votar, després de tants anys d'espera. No ens podíem creure que fos de veritat, tot plegat semblava un somni. Però ho vàrem fer.
Jo ho vaig fer per ells, pels que vaig estimar i patir al seu costat.
Per la por de les bombes. Per la tristesa i els plors d'aquella mare valenta. Pel pare lluitant a la guerra, una guerra sense sentit.
Per la infantesa i la joventut privades de llibertat, amb l'obligació de parlar aquell idioma "cristiano", que de cristià no en tenia res, més ben dit, sí que en tenia, tenia tots els insults als cristians de debò.
Per tots ells, i amb molta emoció, vaig fer entrar aquella papereta a l'urna mirant de no plorar, dient mentalment, 'Per vosaltres pares, per vosaltres'.
No només pels meus fills i néts, no només per ells... aquell vot se'l mereixien aquells que un dia ho van perdre tot.
Aquella papereta, aquell sobre, aquella urna... van ser, aquell matí, molt especials per a mi. D'una emoció molt difícil d'explicar però que recordaré com un moment únic a la meva ja gastada vida.
No vull oblidar per res del món aquest dia, no tan sols no el vull oblidar, sinó que el vull compartir amb tots vosaltres.
Si escric això, és perquè estic segura que ha començat un nou camí, aquesta és la meva esperança. L'esperança que mai més ningú d'aquesta terra torni a viure aquells anys tan tristos de la meva infantesa.
No obstant sigui aquest un camí pler d'incerteses, un camí que no sabem com pot acabar, que ens és difícil d'entendre... Hem de ser forts i aguantar fins a assolir la llibertat tan merescuda i no deixar de confiar en el nostre Govern, encara que això, ara per ara, costi de creure. És per això que vull dir a tots els que han fet possible aquesta meravella, que no ens hem de rendir. I, de tot cor, a tots, moltes gràcies!
® Roser SEGURA. 2017
® Roser SEGURA. 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada