Altre cop, la il·lusió, el somriure, la cançó.
Altre cop la senyera al coll, a l'esquena, al balcó.
Es pensaven que no hi aniríem i que tindríem por.
Que el record de tants fracassos,
ens ferien quedar a casa, deprimits en un racó.
Hem sortit amb alegria, amb esperança, perquè no?
Hem de demanar el que és nostre, sense demanar perdó.
L'esperança fa miracles, la portem a dins del cor,
ningú ens pot tancar a casa, ni molt menys a la presó.
Els carrers ens esperaven, i ens van acollir a tots,
il·lusionats, i amb prudència, cantant tots amb la mà al cor.
Vam reclamar la independència, la nostra, sí, la de tots.
Fa tres-cents anys que ens la van prendre,
això sí que no té perdó.
® Roser Segura i Riera. Setembre 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada