L’arbre dels records

Recordo perfectament la casa de l'àvia. Una casa petita, molt a prop de la via del tren. Encarada al sol. Amb un hortet petit, just a l'entrada. Allà, l'àvia hi cuidava una mica de tot. Verdures de tota mena entremig de plantes de jardí que, quan florien, eren un bé de Déu de colors de tota mena.

Però, no tan sols hi havia flors i verdures a l'hort de l'àvia... al bell mig, encerclat de pedres blanques, un arbre alt i frondós, es feia l'amo del jardí i atreia les mirades de tot-hom que entrava a casa l'àvia.

Era un arbre molt estrany. No feia mai flors ni fruits, no li queien les fulles com a la majoria dels arbres. Malgrat tot, l'àvia, li tenia una gran estima ja que, segons deia, va ser el seu pare qui l'havia plantat.

No vàrem saber mai el nom de l'arbre i, per molt que li preguntàvem a l'àvia, ella sempre deia que era l'arbre del seu pare i res més.

Van passar els anys i les nostres visites a casa l'àvia es van escurçar. Nosaltres vivíem lluny de la ciutat, en un barri lluny del soroll dels trens. En un bloc de cases noves, amb ascensors i escales amples i lluminoses. Tot molt bonic, sí però, no teníem hortet ni cap arbre de records.

Un dia, l'àvia ens va venir a veure. Estava molt trista i va dir-nos que la feien fora de la casa. Per allà, precisament, havia de passar un carrer molt gran i molt ample. Que el tren que passava tant feliç, a vora la casa, el farien passar per sota terra, i que ella es quedaria sense la seva casa.

El pitjor no era, per ella, perdre la casa... el pitjor era l'arbre del jardí. Pensava que, segurament, el tallarien. I això, va dir plorant, sí que li feia mal.

L'àvia es va quedar a viure amb nosaltres, fins que, ja molt velleta, es va morir.

Durant els anys que va conviure amb nosaltres, mai ens va demanar de tornar al lloc on hi havia la casa, per si encara aquell arbre era allà o no. Es va estimar més pensar en el seu record que tot continuava igual. I, així, no s'entristia.

Fins i tot, quan plovia, deia que estava molt contenta per les seves plantes, doncs algú, deia, es cuidava d'elles.

La feina em va dur, per casualitat, molt a prop d'aquella avinguda tan ampla, on ja no hi passava el tren i no hi havia ni rastre de la caseta de l'àvia. Ben mirat era un lloc desconegut, fins la llum del Sol era diferent. El soroll era molt pitjor que el del tren, la vorera, ampla, era plena de gent que caminava de pressa. Sense mirar enlloc.

Em trobava allà, al mig d'aquell desert de ciment, cercant amb els ulls del cor alguna casa que em recordés l'hort i la casa de l'àvia.

Jo estava estorada buscant un petit senyal de la casa. La reixa d'entrada, el magraner o bé el pedrís a la vora de la porta. Res, no hi veia res que pugués guiar els meus records.

La calor era molt generosa, per tant, hi vaig buscar una ombra per arrecerar-me. Sense adonar-me que l'ombra que em protegia, era la d'un arbre gran i frondós. 

Sí, companys. Aquella ombra era la de l'arbre de l'àvia. Aquell que va plantar el seu pare, aquell que no feia mai flors i que no sabíem ni com es deia. Era ell. Allà, al mig de la vorera, veient passar la gent. Protegint-los de la calor, silenciós i pacient.

En aquell moment vaig saber que estava en el punt just de la casa de l'àvia. A sota mateix de l'arbre de l'hort. Sense adonar-me'n estava abraçada al tronc de l'arbre i les meves llàgrimes mullaven la soca de aquell arbre que ningú va gosar tallar.

Quan em vaig separar d'ell, la gent em mirava sense entendre res de res. Vaig marxar dissimulant... ningú va saber mai que aquell arbre era l'arbre dels records i amagava, a las seves branques, tota una història.

La de l'àvia i la meva.

© Roser Segura