—Cantava, anava, callava... Són verbs que acaben amb -ava i que sempre s'escriuen amb una 'v'.
La plaça era la mateixa de sempre, els mateixos bancs, les palmeres i les cadires de rodes amunt i avall... tot igual.
—Heu d'estar atentes i mirar de pronunciar bé les paraules. És la manera d'escriure correctament el català.
Aquest home de la gorra, ara ja torna a passar i porta una bossa que sembla que l'hi pesa. Aquell gos petitó es fa el valent davant d'un dàlmata, si no els separen, la cosa acabarà malament.
—Agafeu la llibreta que farem un dictat. Jo aniré a poc a poc i remarcaré els accents. Començo...
A la persona de la cadira de rodes l'acompanyen dues persones. L'acompanyen amb paraules, abrigant-la i acaronant-la, Li fan veure els coloms com passegen i els nens que juguen, d'una manera molt afectuosa.
—Per a la setmana vinent, heu de fer un petit escrit parlant de la primavera i el corregirem entre tots, d'acord?
Els bancs de la plaça canvien d'amo contínuament. La senyora del gos petit ja ha marxat.
El Sol dibuixa un camí d'ombra del tronc de les palmeres. Un nen passa corrent i la mare, al darrere amb el cotxet, que pel que es veu, al nen ja no li fa cap falta aquell cotxet.
—Adéu-siau, fins a la setmana que ve.
—Adéu, M. Àngels... Tornaré un altre dia.
La lliçó d'aquest dia m'ha fet reviure aquells matins tranquils dedicats a aprendre el català, aquest idioma tan nostre i tan desconegut.
Marxo amb el record de la presència d'aquella professora, de la seva veu i de la seva admirable paciència, repetint una vegada i una altra, com s'escriu gue i gui. Sembla estrany, oi? Però, no val a badar.
Vaig marxar amb la convicció d'haver complert amb aquell propòsit de feia temps. La promesa de fer una abraçada a aquella mestra a la qual jo li devia tant.
Roser SEGURA, 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada