Adéu, Núria

Estimada cosina Núria.

S'ha esgotat el teu temps. Tots tenim el nostre, encara que no sabem com ni quan serà. Si és a prop o falta molt encara. Ben segur que és millor així, encara que ens dol el moment de l'arribada i que sempre ens agafa de sorpresa. 

Com si la persona que marxa sigui l'única. Com si mai hagués mort ningú al món, com si no sabéssim que la mort està al mateix nivell que la vida. La nostra persona estimada no s'hauria de morir mai. Mai, perquè és la nostra. No podem permetre que ens la robin.

Però tu has marxat, Núria. Ja fa un temps que la malaltia vivia amb tu, però. Tant tu, com tots, no li fèiem gaire cas, ho trobàvem natural. Qüestió de l'edat, dèiem... i així anàvem passant, un dia i un altre, fins que el temps s'ha esgotat.

Has marxat. Era el teu dia. Has complert rigorosament amb el teu aniversari i després... l'adéu... i el silenci... i el buit... i la pena de no haver estat més amb tu. La recança i el record per consol.

Algú va dir, "la vida és un somni i ens despertem quan morim".

Estimada Núria, desperta't al cel.