La papallona blanca

Vaig sortir al portal, una mica trista. Em passa sempre que el vaig a veure. Ell és tan lluny que, sols de pensar-hi, em costa caminar. Em costa pensar. Em costa respirar. Se'm fa estrany el camí. Se'm fa desconegut de tant passar-hi.

Repenjada al portal, aquella tarda, mirant sense mirar el carrer i les cases, vaig descobrir prop meu una papallona blanca.

Va volar al meu entorn, una vegada i una altra i va seguir volant molt lleugera damunt meu. Com si em volgués consolar.

Tot d'una es va amagar al balcó d'aquella casa... Un balcó guarnit de flors, de lliris i roses blanques.

Jo, un xic més resignada, vaig començar el meu camí. Aquell camí que em duu a la casa. A la casa on viu ell amb aquell mal estrany que l'atrapa, que no el deixa ser ell mateix, que no coneix ni els de casa. Que cada dia és més lluny d'ell i que el separa de tots nosaltres.

M'agradaria volar, com la papallona blanca... 

Volaria a prop seu cada dia, una vegada i una altra.

® Roser SEGURA. 2019.