Un camí que no duu enlloc

A tots aquells refugiats oblidats a una terra infame.

Són allà, 
amb les seves mans,
mirant de tocar un cel,
un cel que és massa enlaire.

Amb el braços oberts, 
abraçant la fam.
 Somrient a la por,

aquella por on tot s'amaga.

 I els ulls ben oberts
per no deixar de pensar
en el somni d'una mirada.

Tenen els peus al fang,
per seguir un camí,
un camí que mai s'acaba,
un camí que no duu enlloc.

Però, malgrat tot,
un camí ple d'esperança.

L'esperança d'un demà,
del dia que amb la llum del Sol
 cauran, sí, totes les tanques.

^© Roser Segura