Una cantarella estranya
trencava el silenci d'aquell vagó de tren on cadascú viatjava acompanyat dels
seus problemes.
La cantarella s'anava
acostant i, al mateix temps, la cara de la bona gent, que viatjava tranquil·la,
anava canviant inconscientment buscant amb la mirada un punt a qualsevol racó
per amagar la consciència.
Tan important podia ser la finestra com un cartell
i, fins i tot, la nena petita dormint al cotxet mereixia tota l'atenció. Uns i
altres fugien de la nosa que fa la pobresa.
Per fi, la cantarella
va canviar de vagó i tots van sospirar alleugerits del pes de la culpa de no
ser tan pobres.
© Roser Segura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada