En aquell silenci de dolor, les notes d'un piano, m'han arribat al fons del cor.
Aquell piano parlava de l'estimació. Parlava de l'enyor. I deia, també, moltes paraules que només ella podia entendre. Paraules que, només aquelles mans que les interpretaven, en sabien el verdader significat. Aquella música, al meu entendre, era una cançó de bressol, potser l'última que ella escoltava silenciosa.
Aquella música l'interpretava amb tot el cor, la persona que l'havia portat al món. El seu pare.
La música, tranquil·la, s'ha passejat entremig de tots, ha fet arrencar el plor, i ha eixugat les llàgrimes. Ha fet sospirar de dolor, pensant en la Maite.
El pare, aquell pare, que ha tingut a les seves mans, tantes vegades les de la seva filla, ara li deien adéu amb aquelles melodies. Mirant sense parar allà on ella dormia, ja per sempre.
Les mans del teu pare t'han acompanyat, Maite, plenes de la música que tu coneixies, ella gronxarà el teu son, el son del final de la vida.
® Roser SEGURA. 2018
Gràcies Roser per oferir-nos un bri de la teva sensibilitat.
ResponEliminaGràcies per deixar-nos'ho compartiro
ResponEliminaGràcies Roser
ResponEliminaBonica poesia! Cert, les mans del Pare li han dit l'últim adéu amb les seves músiques delicades. Gràcies, Roser i Francesc!
ResponEliminaEs veritat, va interpretar al piano amb serenor, amb amor per la filla Maite i amb la fe i esperança en el mes enllà. Gràcies Roser i Francesc.
ResponEliminaNo podia fer altra cosa,havia de treure de dins l'emoció del moment, d'un moment tant colpidor, carregat d'una serenor tan trista, gracies a tots.
ResponElimina