Les filles del mar

Agafades de les mans

corren rient per la platja,

i si el Sol les va empaitant

elles a recular s’afanyen,

i agafen, en passar,

petxines i fines algues.

Són les filles de la mar,

que rient i escabellades,

acaronen sense parar

la meva terra estimada,

dibuixant el seu perfil

una vegada i una altra.

® Roser Segura i Riera | 25 de febrer de 2026

Els ceramistes de Cromanyó

Heus aquí, una família, que després de caminar molt i molt, per turons, torrents, i valls... passar per rius i travessar deserts, van arribar a Cromanyó, un lloc molt acollidor, amb prats i coves grans, ben encarades al Sol. Amb un riu a la vora i una font que rajava tot el dia i feia bo de mirar.

Després de descansar, el pare va organitzar l'entrada. Amb uns troncs va fer una porta. Era així com podia evitar que els animals del bosc, que eren molt tafaners, entressin a dins de la cova.

La mare també va organitzar la cova, amb pells de xai i de vaca, per donar un xic de caliu a tot plegat. Aquella cova, cal dir-ho, era molt maca, molt gran i tenia petits racons per dormir o bé per jugar si feia malt temps a fora.

Un cop va ser tot organitzat, i a punt, li va tocar el torn al foc. El foc era molt important a la vida de la família, i del foc se'n cuidaven tots. Quan dic tots, dic tots. La mare, el pare, l'avi, l'àvia i els fills. Tots els fills, fins i tot el més petit, que era el que recollia troncs petits per encendre el foc.

Aquella era una gran família, una família nombrosa, ja que eren pare, mare, avi, àvia, i sis fills. Dues noies i quatre nois. Dos nois més grans, després les noies, i dos nois petits, petits i entremaliats, pel fet que no paraven mai quiets.

Un dia, la mare estava collint cols i pastanagues per dinar i el pare, acompanyat dels seus fills grans, van sortir a caçar algun conill. Els nens petits es van quedar jugant a fora la cova, amb pedres i bastons, per empaitar les formigues i les cuques que passaven per allà.

Tot d'una es van adonar, que en un bassal de la vora de la font, hi havia un fang fi i de color vermell. Era tan net que feia bo de veure, i de tocar... Tant!, que els dos nois no van poder resistir-se d'enfonsar-hi les mans. Allò era massa temptador!

Aquell fang era tan fi!... i es deixava tocar i prémer... I podien fer qualsevol cosa. Per tant, no van trigar gaire a fer una bola amb les dues mans. Rodooona... rodooona... Més i més rodona, però tot d'una, la bola va caure de la mà i... es va esclafar a terra. Va quedar com una coca. Els nois la van aixecar com van poder. A poc a poc van refer les parets per tornar-la rodona altra vegada. Li aixecaven les parets com podien, però ja no va ser possible refer aquella bola tan ben feta d'abans.

Desenganyats i avorrits, van agafar el fang. Més ben dit, la peça de fang. I van marxar a la cova per ensenyar a la mare, el que havien fet. La mare, en veure'ls, es va posar les mans al cap. Aquells nens anaven plens de fang... de cap a peus! Enfadada, la mare, els va prendre aquell tros de fang, i els va castigar a no sortir de la cova en tot el dia, no cal dir que aquell fang va anar a parar a fora, just a la vora del foc, i ningú li va fer cas.

L'endemà, la mare, en llevar-se la primera, va córrer a revifar el foc, cosa que feia cada matí, però... que era allò que hi havia a dins de les brases? Allò era un tros de fang, la mare ja no es recordava de la trapelleria dels nens del dia abans, per tant, sense pensar-s'ho gaire, el va llençar a fora, i va continuar fent la feina com si res.

Cap al tard es va posar a ploure, i la família es va aixoplugar a la cova tot esperant que parés, però, com que la cosa anava per llarg, van decidir no sortir fins a l'endemà.

De bon matí, la família, com cada dia, van començar a fer la feina de sempre, però l'àvia, que no tenia res a fer, va decidir passejar un xic pel voltant de la cova i va trobar aquell tros de fang. Això era molt estrany! Un tros de fang que s'havia quedat al ras, amb la pluja i no s'havia desfet?

Encara més, estava ple d'aigua i no vessava per enlloc... que era allò? Una mica espantada va tornar a deixar allò a la vora del foc i va continuar el seu passeig, collint farigola i poniol, per curar el mal d'estómac.

Heus ací que la mare, que no parava d'anar amunt i avall, es va fixar en una cosa molt estranya que treia fum i no era foc... era aigua... espantada s'hi va acostar i, oh! Allò era un misteri...

L'aigua de tan calenta bullia i saltava, fent uns esquitxos que cremaven... I tot a dins d'un tros de fang que no es desfeia... Tota la família es va reunir al voltant del foc per contemplar aquella meravella.

Els dos nens petits es van recordar, tot d'una, de la bola de fang que la mare havia llençat. Segur que era la mateixa, i així ho van fer saber a tota la família.

No sabeu que va passar després? Doncs que tota la família en pes, es va llençar al rierol fangós i, rient com bojos, tots treien fang i feien més i més boles que anaven llençant a terra sense parar. I després d'esclafar-les, fer una vegada i una altra les parets tal com els nens els hi deien.

No cal dir que el pare i la mare feien unes parets més grans que ningú. Que els avis les feien una mica més xiques, i que els nens les feien petites com plats, o gots, o bols... I així va ser, com van fer, sense saber-ho, olles, cassoles, gots, plats, bols... 

De tot!, no paraven de pastar i fer terrissa. Aquella família havien inventat la ceràmica. Ells, però no van saber mai que ells van ser els ceramistes de Cromanyó.

® Roser Segura i Riera | 19 de febrer de 2026