Pels meus pares i... per la independència

Per ells, pels que vaig estimar i patir al seu costat. Per la por de les bombes. Per la tristesa i els plors d'aquella mare valenta. Pel pare lluitant a la guerra, una guerra sense sentit. Per la infantesa i la joventut privades de llibertat, amb l'obligació de parlar aquell idioma “cristiano”, que de cristià no en tenia res, més ben dit, si que tenia, tenia tots els insults als cristians de debò.

Per tots ells, i amb molta emoció, vaig fer entrar aquella papereta a l'urna mirant de no plorar, dient mentalment,­ ‘Per vosaltres pares, per vosaltres’.

No només pels meus fills i nets, no només per ells... aquell vot se'l mereixien aquells que un dia ho van perdre tot.

Aquella papereta, aquell sobre, aquella urna, van ser aquell matí molt especials per a mi, d'una emoció molt difícil d'explicar, però que serà recordada per a mi com un moment únic a la meva ja gastada vida.

No voldria fer d'aquest bloc, una continuació de les meves “pàgines viscudes”, però la vivència d'aquest dia de setembre s'ho val i no fer esment aquí, seria com voler oblidar-ho. I no tant sols no ho vull oblidar, si no que ho vull compartir amb tots vosaltres.

Si escric això es perquè estic segura que ha començat un nou camí, aquesta és la meva esperança, l'esperança de que mai més ningú d'aquesta terra , torni a viure aquells anys tant tristos de la meva infantesa. 

I vull agrair a tots els que han fet possible aquesta meravella. 

De tot cor, moltes gràcies!