No tenia cap remei.
Ni aquell dia ni cap altre. Ni aquelles infinites mirades que ens trobem, un dia sí i un altre també al peu de tantes escales, a la porta dels magatzems. Mirades que ens semblen totes iguals.
Ombres encongides ocupant el mateix espai, com si fos un lema après. No fer nosa, no acaparar espai, no molestar... No molestar per res del món aquells que en un moment determinat et poden, d’una manera rutinària, llençar-te alguna moneda.
Que en un moment determinat et poden mirar a la cara. A aquells que moltes vegades procuren, precisament no mirar-te-la, per escapar del mal, que aquella mirada els pot fer si s’instal·la en el seu cor.
És la mirada, més que no la forma encongida, que ens pot fer mal, que ens pot fer despertar aquella culpa volgudament adormida.
Aquella mirada que truca a la porta, tantes vegades tancada, de la nostra seguretat, del nostre egoisme, on no hi cap tothom. I menys aquelles mirades que ens persegueixen a tot hora amb la ma estesa. Mirades que ens transporten a unes vides desconegudes per molts de nosaltres.
Moltes gràcies, no tinc paraules, ha quedat més be del que em pensava.No ser com ho fas per trobar la il·lustració adient: Una abraçada.
ResponElimina