Feia molt fred i un vent gelat circulava més de pressa que les mateixes persones que, a aquella hora, corrien a agafar el metro com cada dia. Una d'aquelles persones era jo, que feia tard per anar a casa la filla, sempre faig tard per tot.
Tot d'una, vaig sentir la seva veu. Una veu apagada, tremolosa, esporuguida.
—Deme algo... tengo mucho frío...
Vaig pujar el graó que em separava d'ella i al mateix temps la vaig mirar als ulls, uns ulls grans, foscos, tristos, molt tristos.
Sense adonar-me'n li vaig dir:
—No hauries de ser aquí, et posaràs malalta, a l'altre costat del carrer hi ha un centre social.
I ella va dir:
—No tienen sitio, está todo lleno. Ya lo he mirado.
No vaig saber què dir. Del meu moneder van sortir unes monedes que es van perdre dins d'aquella mà tant freda. Quina escalfor poden donar un grapat de diners?
Quant vaig tornar plovia. A l’escala, tapada amb una flassada, no hi havia ningú, i a casa meva uns abrics i uns llits esperaven que algú els fes seus.
Vaig arribar tard. Ella havia marxat, més no la seva mirada que va quedar-se amb mi com una culpa que fa mal. Sense poder evitar-ho, vaig fer tard com sempre i, aquesta vegada, no tenia remei.
Aquest escrit ha estat premiat, junt amb altres 39, d'entre més de 850 relats presentats.
Relat publicat al llibre 'Mira'm als ulls', editat per
Relat publicat al llibre 'Mira'm als ulls', editat per
l'Associació del Personal de La Caixa. Plataforma Editorial. ©2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada