No sé com viure aquests dies tan estranys. No sé si amb
esperança, o bé amb angoixa. Si tenint fe amb el president, o perdent-li tota
la confiança.
Jo era d'aquelles que defensava a capa i espasa el
nostre president i trobava bé tot el que feia, el que deia i com ho feia. Per a
mi tot ho feia bé, fins i tot, trobava bé el seu pentinat. Discutia amb tothom
que em portava la contrària i ara... estic desolada.
No entenc res del que passa. No sé si està bé o si ens
estem perdent alguna cosa important per covardia, o per manca d'organització.
Desitjo que es proclami d'una vegada aquesta república,
ens la mereixem, no ens podem fer enrere després de patir tant.
Acaben de donar una trista notícia. Han empresonat a
dues bones persones de casa nostra, a dos bons catalans, a dos homes de pau...
I ara què hem de fer?
No penseu com jo que ja n'hi ha prou?
Altre cop, el meu amic, el mosquit, i jo hem tornat a
fer esquellots, hem picat amb molta ràbia. No m'he enfadat amb ell aquesta
vegada, ja que ell també estava dolgut. I qui no?
Penso que l'únic que ens queda, són les paraules del
nostre president màrtir.
® Roser SEGURA. 2017
Gràcies mare, la teva perseverança ens ha portat, també fins on som, ara més que mai, endavant!
ResponElimina