El sol de la tarda,
entrellucava juganer,
entremig de les branques
dels roures adormits,
i es gronxava divertit
damunt les fulles daurades.
La terra, anava rebent
pacient i amable,
les fulles, que el vent
de tardor li llençava,
l'una darrera l'altra,
damunt de la falda.
El poble llunyà,
arrambat a la muntanya
de pedra grisa, de pedres altes,
contemplava com el vent,
jugava amb el Sol
a enfilar-se a les branques
d'aquells roures oblidats
més enllà de les muntanyes,
que tenien als seus peus
coixins de fulles daurades,
que el vent les hi va portant
i el bon Sol les ha pintades
Roser Segura i Riera | febrer 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada