Adeu a les orenetes

Aquest matí m'han dit adeu

les últimes orenetes,

sota un cel ennuvolat

que amenaçava tempesta.

Volant en cercles i xisclant

semblen petites i alegres.

L'estiu ha arribat al seu fi

i elles es desapareixen.

Esperaré impacient

que arribi la primavera

per tornar a veure el seu vol,

per sentir el seu cant alegre.

I recordaré els ocells,

cantant, fent festa...

Cants d'eterna joventut

damunt la terra tan vella.

® Roser Segura i Riera | 30 de setembre de 2024

Solitud

A aquesta casa solitària,

oblidada fa molts anys,

jo li dic adeu quan passo,

amb el cor i amb les mans.

Per aquesta porta oberta,

tots hi van anar marxant,

a poc a poc, i en silenci,

uns cantant, altres plorant.

Des de les finestres, li deien adeu

a la pluja fina i al sol de l'hivern,

als amics de sempre,

i als ocells del cel.

I per aquesta porta...

Déu meu, no hi entreu!,

ningú pot entrar-hi,

només ho fa el vent.

Potser no fa gaire

hi entrava la gent,

amb cants i rialles,

amb flors i contents.

A dins de la casa,

oberta a ponent,

els records s'amaguen

de la mà del vent.

Les parets aguanten,

qui sap per quant temps.

® Roser Segura i Riera | 20 de setembre de 2024

Onze de setembre de 2024

Altre cop, la il·lusió,

el somriure, la cançó.

Altre cop la senyera,

al coll, a l'esquena, al balcó.

Es pensaven que no hi aniríem

i que tindríem por.

Que el record de tants fracassos,

ens farien quedar a casa,

deprimits en un racó.

Hem sortit amb alegria,

amb esperança, perquè no?

Hem de demanar el que és nostre,

sense demanar perdó.

L'esperança fa miracles,

la portem a dins del cor,

ningú ens pot tancar a casa,

ni molt menys a la presó.

Els carrers ens esperaven,

i ens van acollir a tots,

il·lusionats, i amb prudència,

cantant tots amb la mà al cor

vam reclamar la independència,

la nostra, sí, la de tots.

Fa 300 anys que ens la van prendre,

això sí que no té perdó.

® Roser Segura i Riera | 11 de setembre de 2024

Un secret a la Lluna

Per què em mires així,
lluna rodona?

Penjada a dalt del cel,
per què no em parles?
Potser et faig pena?
Que potser el meu plor no és meu?

Sempre quieta i tan rodona,
lluna bonica, que no em sents?
Tu no saps com n'és de trista
la nit sense ell.

Lluna petita, de cara rodona,
silenciosa, delicada com un joiell...
ara ja saps per què estic trista,
perquè estic sola i no hi és ell...

No em deixis sola,
lluna bonica, de dalt del cel.
Guarda el secret de la meva pena,
lluna rodona, color de mel.

® Roser Segura i Riera | 7 de setembre de 2024