Una tarda, sortint de casa, al peu del carrer, estava molt trista. Anava a veure'l a la residència i només de pensar amb ell, amb la seva malaltia, pensant que potser ni em coneixeria... estava molt angoixada. Fins i tot pensava que, segurament, a ell li era igual veure'm o no. A mi, allò, m’era molt difícil d’aguantar.
Estava així, quieta i trista a la porta de casa, quan, de cop a prop meu, va passar volant una papallona blanca i no ser perquè, vaig pensar que havia d’anar a veure'l. Va ser una decisió ràpida. I vaig marxar corrent.
Vaig tenir la sensació que aquella papallona era ell que venia a buscar-me.
No sé quan va ser... Ni quin dia... ni quin any... Jo estava asseguda a la plaça del casal de català, esperant entrar a la classe. Esperant que passés el temps. Recordo que, tot esperant, mirava el camí d’entrada a la plaça i pensava, com sempre, que ell podria arribar i asseure's al meu costat per acompanyar-me com una cosa natural. Llavors, de cop, va aparèixer molt a prop meu, una papallona blanca que va fer dos vols molt a prop i va marxar.
Em vaig sentir acompanyada i el seu record no l’he oblidat mai.
Va ser, talment, com si ell hagués vingut perquè no estès sola.
D'aquella impressió, jo vaig fer un petit vers que he descobert no fa gaire i que m’ha fet pensar en la importància d’aquella papallona blanca.
No fa gaire, asseguda al terrat de casa, tota sola, contemplava els arbres del pati del costat i les flors dels meus testos. El cel i les orenetes, els núvols blancs... i, tot d’una, m'apareix una papallona blanca molt a prop meu. No podia respirar, no podia deixar de mirar-la i de cop... va marxar.
Em vaig quedar sola i no sabia què pensar. Per què ve sempre que estic sola una papallona blanca?
Continuo pensant que ets tu que no vols deixar-me.
La festa de Sant Joan les vam passar a sant Julià, a casa de l’Anna, i vam fer la gresca de la revetlla amb la gent del poble al voltant del foc i de les musiquetes.
L'endemà, diumenge a la tarda, estava tota sola a casa i vaig decidir anar a caminar. A passejar per aquells camins que sempre anàvem tots dos. El camí escollit va ser el de la font de la creu, i així va ser.
A poc a poc baix arribar al cap d’amunt i... vaig continuar més enllà, vaig seguir pel camí dels Comellars.
Per aquell camí hi anàvem tots dos sols moltes vegades, agafats de la mà, cantant, collint flors i contemplant els arbres. A poc a poc, caminava acompanyada dels records que aquell camí em portaven... tot d’una, damunt d’una planta, vaig veure un vol de papallones divertides i atabalades que no paraven de volar, eren d’uns colors com marró, beix... no sé... eren una mica estranyes però molt divertides.
Vaig continuar caminant, contemplant les plantes, com les roses de bardissa i moltes d’altres, quan, una mica més enllà, damunt d’una planta hi havia una papallona blanca, ella no parava de volar, jo no podia caminar ni deixar-la de mirar... i ella, vola que vola.
Vaig pensar que era millor marxar. Em vaig girar... però no, vaig tornar a mirar-la i ella encara volava damunt les plantes. Vaig emprendre la marxa... no sabia què fer. Estava desorientada. Vaig tornar-me a girar per mirar-la, però... ja no hi era.
Ell havia marxat altra vegada. Vaig caminar més enllà i, amb el seu record, vaig tornar a casa.
® Roser Segura i Riera | 28 de gener de 2025
.jpeg)
%20(1).jpeg)