La lluna va sortir a passejar,
tota sola aquella tarda.
L’acompanyaven els estels,
darrere seu,
fent una cua molt llarga.
No la deixaven volar,
la tenien atrapada.
I no sabent com marxar,
aquella lluna tan blanca,
va repenjar-se un moment,
en una olivera alta.
Allà reposava, quiet,
un colom damunt la branca,
que va marxar espantat,
d’aquella lluna tan blanca.
I ella, somrient, va volar
per aquell cel blau tan ample.
Era com un estel, molt gran,
aquella lluna tan blanca.
® Roser Segura i Riera | 1 de gener de 2025
%20(1).jpeg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada