Una pedra al camí

Us vull parlar d’una pedra, sí, sí, d’una pedra. Res més que d'una pedra. Era una pedra molt especial, no pas una pedra qualsevol. Era... podríem dir, sense equivocar-nos, “La Pedra”, ja que era molt important.

No era pas una pedra gaire bonica, era grisa i arrodonida, això sí! Era bastant gran i tal com estava, al mig del camí, era una nosa per molta gent. Sobretot per aquells que arribaven per primera vegada al poble. Però la pedra era allà, enganxada a terra i ningú sabia el temps que feia que era allà. El que sí que sabia tothom és que la pedra formava part del camí. Precisament del camí d’entrada al poble.

Aquell poble es va anar construint, de mica en mica. Ara una casa, ara una altra... més tard una església, una escola, i més cases, més cases, fins a formar un carrer. I després, un altre i un altre...

Tot al voltant d'una pedra, una pedra que donava la benvinguda als forasters que arribaven per primer cop i trepitjaven aquell camí, procurant de no ensopegar amb la pedra.

Ben segur que, per allà mateix, temps enrere, gent vinguda de molt lluny, van passar per allà per conquerir i transformar aquella terra.  

Potser va ser aquella pedra el punt de referència per començar a caminar i perdre la por de descobrir un nou país? Jo crec que aquella pedra els estava esperant. I encara hi és ara per assenyalar el punt d’entrada, d’aquells que començaven a escriure la història, tot esquivant, al seu pas, aquella pedra.

Així doncs, la pedra era sens dubte molt important, encara que els que arribaven per primera vegada al poble, criticaven i es preguntaven, per què no treuen aquesta pedra del mig?

Però la pedra era allà, els nens jugaven a saltar-la o bé s’enfilaven tot dient:

– Pedra!

Si anaven en grup, feien rotllo, rotllo, tot cantant. O bé seien al seu voltant per explicar-se històries, que només ells coneixien.

Un bon dia, però, un nou alcalde, va tenir la pensada de fer millores al poble. Enjardinar la placeta... netejar la llera del riu... pintar la façana de l’ajuntament, etc., etc. i arreglar, és clar, els carrers del poble. Començant per l’entrada principal, pel carrer de la Pedra.

Evidentment, no era pas aquest el nom que tenia aquell carrer, en realitat es deia carrer del Nord, però tothom en deia carrer de la Pedra, ja que era, sens dubte, i mai tan ben dit, la pedra principal.

Bé, doncs, quan l’ajuntament va decidir a fer les obres, no va deixar de banda el carrer del Nord. Era molt necessari eixamplar les voreres, així com les clavegueres i el ferm del carrer. A més a més, entrava la pedra, que allà al mig no hi feia res... O bé sí que hi feia. Feia nosa, segons el consistori, molta nosa, per arreglar decentment aquell carrer.

La notícia va córrer pel poble i no gaire bé, per cert, tant així, que la gent es va posar d’acord per impedir que allò que ells creien que era un símbol d’identitat, fos arrencat del camí i qui sap si fins i tot llençat.

Per tant, es van posar a fer guàrdia, a fi d’impedir de totes, totes, que això passes. Tots hi van prendre part, protegint la pedra nit i dia.

D’aquesta manera les obres del carrer n'avançaven i l’ajuntament estava molt preocupat de com havien anat les coses.

Al cap d’un temps, veient que la cosa durava massa, l’alcalde va reunir a la gent del poble al voltant de la pedra, per trobar una solució entre tots al problema.

Això va ser molt difícil, ja que les solucions que es presentaven no agradaven a tothom, i era impossible posar-se d’acord. Ningú sabia què fer amb la pedra.

Més heus aquí, quant tothom ho donava per perdut, va sortir de casa seva, una dona molt vella, la més vella del poble, i apropant-se a la reunió va dir.

– Heu fet el que havíeu de fer, us heu reunit per discutir un problema del poble al voltant de la pedra. Ella és el centre de la vostra solució, de la vostra entesa. Jo crec que aquesta pedra ha de servir, des d'ara, per decidir, al seu voltant, totes les coses importants del poble. Per tant, no la podeu treure d’aquí, ja que és aquí on comença el poble i la seva història.

Es va fer un silenci impressionant. Aquella gent que fins aquell moment parlava pels descosits, es van donar les mans, acomiadant-se els uns dels altres efusivament, perquè tots estaven d’acord que aquella solució era la més encertada. Després de tot, aquella pedra els va unir, i així va ser per sempre.

® Roser Segura i Riera | 26 de novembre de 2025