Una vegada hi va haver en el cel, una cosa molt estranya. Van sortir a passejar, com aquell que res, tres sols petits i avergonyits, però ningú els hi va fer cas. Després de passejar una estona, tots tres es van arraconar a prop d'un núvol gran i mandrós, que es trobava parat damunt d'un petit poble del Berguedà.
Quan va ser fosc, els tres sols es van adormir al costat d'una estrella
molt maca i brillant. Al matí, quan l'estrella se n'anava a dormir els tres
petits sols van buscar-se un núvol gran i es van quedar amb ell per tenir
companyia.
El gran sol, era molt antipàtic i no els deixava córrer pel cel. Creia ser
el millor i l'únic i li feia nosa tothom al seu voltant. Per tot això els tres
petits sols estaves molt tristos.
Un dia, o més ben dit, una nit, els solets es van quedar adormits al
costat d'un estel molt amable i gran i van passar la nit tranquils a la seva
vora. Fins que va ser de dia i l'estel va haver de marxar. Els va
despertar, els hi va fer un petó a cadascun i se'n va anar cel enllà.
Quan els tres sols es van llevar i van començar a passejar agafats de les
mans pel cel tan ample i llarg, es van posar a tremolar, allà passava alguna
cosa.
Doncs sí, aquell dia va passar una cosa molt estranya; el sol gran no es va
llevar, es va quedar adormit tot el dia, per tant, tot era molt fosc i la gent
estava molt estranyada que no hi hagués claror.
Els petits sols es van atrevir molt i van començar a passejar i a fer llum
a la Terra. La gent estava molt contenta i els saludaven molt somrients.
Va ser llavors quan els tres sols, molt agraïts, es van acostar a la terra,
van baixar, a poc a poc, per jugar amb la gent del poble i il·luminar els seus
carrers i places. I per anar a descansar després a un raconet del parc del
castell, ja que la gent del poble els volia veure de prop.
Aquell era un castell molt estrany, molt fosc, gran i tancat de
portes i finestres, i com que no tenia cap nom li deien sempre castell fosc.
En aquest castell hi vivia una noia molt maca, junt amb els seus pares i
germans. Uns germans, per cert, que mai volien jugar amb ella i la pobra
s'avorria molt, ja que no sabia a què jugar tota sola.
Aquell matí, la noia es va adonar que el sol no sortia com cada dia i va
anar a veure què passava i... lentament va sortir del castell, per la porta del
darrere, la que duia al parc. Encuriosida no parava de mirar el cel, per
endevinar que li passava al sol, que no il·luminava com cada dia. Tot
d'una, en un petit racó, a terra, alguna cosa la va enlluernar. S'hi va
acostar, molt tafanera, i va descobrir els tres sols arraconats i avergonyits.
La Sajolida, puix era així com es deia aquella noia, es va quedar molt
parada quan els va veure i sense pensar-s'ho gaire, els va agafar molt
delicadament i els va dur al castell. Al mateix temps, els va demanar que no
marxessin per res del món, ja que el seu castell era molt fosc i avorrit.
Els sols es van quedar al castell, perquè la Sajolida era tan amable i
bonica, que no li van saber dir que no.
La gent del poble, se'n van alegrar molt i van fer una gran festa,
ballant i cantant pels carrers.
El més bo de tot va ser que, al castell fosc, la gent li va posar el nom de
castell dels tres sols. I així es va dir per sempre.
