La síndria

En un camp d’un poble de prop del mar, un home tenia un camp que cuidava molt i molt cada dia.

Ell s’estimava molt aquell camp, doncs. No perquè fos molt gran, no, però sí que era molt maco.

Estava enfilat en un turonet des d'on es podia veure el mar, i això li agradava molt a aquell home, doncs el mar li portava molta tranquil·litat i el record del seu avi, que va ser pescador, per cert, un pescador molt estimat per la gent del poble.

El seu avi era un entusiasta de les síndries, bé, de totes les fruites també, però sobretot de les síndries. Menjava sempre que n’hi havia. Per tant, ell, el seu net, es va dedicar a plantar, en el seu hort, síndries.

Les seves síndries eren conegudes per tothom, ja que ell les cuidava i les consentia com si fossin unes filles seves.

Aquelles síndries eren totes iguals, grans, verdes i rodones, menys una que va sortir quadrada.

Sí, sí, quadrada, i ningú sabia per què, i molt menys aquell home que les cuidava tant i tan bé.

La gent anava a veure aquella síndria tan estranya, i no deixaven de parlar-ne tot el dia i a cada moment.

Per tant, el pobre home, ja no sabia què fer per treure’s de sobre aquella gent tan pesada que no el deixava tranquil ni un moment i tampoc no entenia el perquè d'aquell estrany cas, de la síndria quadrada.

Més, un dia, que estava contemplant el mar, li va semblar que sentia la veu del seu avi que li deia:

– La raó del fet que la síndria sigui quadrada la té el teu gos!

Espantat es va girar i va veure que el gos estava assegut damunt de la síndria.

Doncs sí, de tant seure, un dia i un altre, la pobra síndria no podia fer-se rodona com les altres, i va ser així que va créixer quadrada i molt diferent de les altres. Per culpa del gos!

® Roser Segura i Riera | 4 de març de 2026