Contemplava un dia, una petita herbeta arrapada a la paret d’un marge. Tant si plovia com si feia sol o també si feia molt de vent, ella aguantava, sense que ningú la protegís, un dia i un altre.
La seva resistència em feia pensar que, tot i ser tan dèbil, petita i del tot ignorada, continuava arrapada al marge, perquè estava segura d’ella i no volia, per res del món, deixar aquell lloc... perquè era on tenia les seves arrels.
Va passar el temps, i la planta es va assecar, més no les seves arrels, elles continuaven al mateix lloc, aquell lloc profund d’on difícilment les podrien treure. I si un dia passés això, la petita herbeta ja havia deixat prop seu, el seu fruit, també ben arrelat.
Molts de nosaltres no ens n’hem adonat, o no volem adonar-nos-en, però dins nostre ha arrelat la fe en Déu. I com la petita herbeta, hem deixat al nostre entorn, també, altres arrels.
Jo crec que cap persona no deixa de demanar o suplicar, en un moment de gran necessitat, ajuda a Déu i, fins i tot, alguns es recorden d’Ell per donar-li les gràcies.
És així com la fe en Déu ha arrelat en nosaltres.
® Roser Segura i Riera | 13 de març de 2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada