La carretera

Sota els meus peus

la carretera grisa,

freda de cor,

per res no frisa.

Freda és aquí,

sense gràcia als ulls,

sense vida,

del Sol i del vent desconeguda. 

No, no vull ser mai carretera grisa,
jo vull estimar i plorar i riure,
jo vull patir i viure. 

Saps? Vull ser com aquells camins

que a tot arreu menen,

que es fiquen bosc endins

jugant amb les abelles.

Vull ser camí suau
que davalla del cim,

i a la mar verda

d'olor de sal

i d'alga tendra,

dur-li el record del remat

i de la neu fresca. 

Vull ser el camí planer

que els amics cerquen,

quan amb la pena als ulls

miren la vida,

quan callats i moixos

sense dir mot fan via.

Perquè trobin la pau,
perquè l'herba suau
els porti un xic d'alegria.

Vull ser així, camí oblidat,

camí petit, de pedres fines,
que va i ve i confós camina
pels grans camins de la vida.