Aquella lluna
de cara rodona
i somriure amable
es passejava a poc a poc
per damunt de les teulades.
Era tan bonic el poble
aquella hora de matinada...
que no volia marxar,
i plorava... i plorava...
i el seu plor era de rosada.
I es va amagar al campanar,
i treia el seu cap rodó
per darrere les campanes,
que l'acollien somrients
majestuoses i callades...
Fins que un petit núvol blanc
li va eixugar la cara,
i la va portar a dormir
acompanyada dels estels,
quasi bé de matinada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada