Convençuts del fet que aquesta seria l'última manifestació de protesta, cosa que diem ja fa uns quants anys, ens vàrem preparar a consciència, per demostrar a la pàtria, la nostra lleialtat.
La preparació no és pas senzilla, s'ha de tenir tot a punt. Per començar un bon calçat, no se sap mai quants kilòmetres hauràs de caminar, o bé quanta estona aguantaràs a peu dret sense moure't ni un pam.
És imprescindible la pitança. Una mica de pa amb xocolata i una ampolleta d'aigua, per si la cosa s'allarga més del compte.
Un barret o bé una gorra, pel sol que, al setembre, pot portar més d'un problema.
I per acabar, sens dubte, la samarreta. Aquesta que diu que som patriotes, bona gent i una mica mesells per fer cada any el mateix sense protestar i tan contents...
Molts s'abriguen amb la senyera, això és a gust de cadascú i no deixa de fer bonic quan el vent la fa voleiar per damunt del teu cap, encara que es dediqui a despentinar el personal.
Tot això correcte. És el que fem, gairebé tots, aquest dia 11 de Setembre. Però jo he anat una mica més lluny i he guarnit la reixa de casa meva d'uns preciosos llaços grocs que feien goig de mirar. Tota la reixa groga, llaços volant contents com bojos, amb una alegria sense límits i el Sol que li queia de ple. Tot plegat una meravella i una satisfacció pel meu esperit patriota i rebel, ja que demostrava amb això que estic en contra de l'empresonament dels nostres governants.
Feta la feina, vaig fer cap a la manifestació. Jo i moltíssima gent que, com jo, seguíem pensant que amb la nostra presència, arreglaríem el país.
Tot perfecte. Els cants, els castellers, els discursos, la calor, les trepitjades, la dificultat d'anar un xic més enllà. Res. Tot com sempre... Impressionant! I cansats, com és normal. I molt feliços, això sí i molt contents de complir un any més amb el nostre deure patriòtic.
I res, cap a casa. I, oh, sorpresa! A casa ens vàrem trobar amb què algú es va manifestar d'una altra manera. Va manifestar que els llaços grocs no estaven ben posats i els va treure tots. És una altra manera de 'manifestar-se' molt diferent de la meva.
La llàstima és que jo vaig haver de recollir de terra aquells, tan bonics, llaços grocs.
Els vaig collir i els vaig guardar, segur que em faran falta el mes d'octubre. O potser no? Tant de bo, que Déu ens escolti!
® Roser SEGURA. 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada