La meva ombra i jo.

Això que us explicaré va passar un dia que vaig decidir anar a passejar, però no volia anar-hi tota sola. I després de pensar molt i molt, li vaig preguntar a la meva ombra si volia acompanyar-me. Ella va fer una mica el ronso, però per fi es va decidir. Una mica de mala gana, però va accedir a fer-me companyia.

I així va ser! A poc a poc vàrem marxar carrer avall, tot prenent el sol que escalfava de valent.

La meva ombra anava al meu costat, molt seriosa, sense gairebé moure’s. Jo saludava la gent, i ella també perquè, tot sigui dit, és molt educada. Així vàrem caminar pel poble, fins que el carrer es va convertir en un camí que anava als horts i al bosc.

I va ser llavors quan la meva ombra es va esverar, no parava de pujar i baixar pels marges, saltant per les pedres i enfilant-se pels arbres, això sí, sempre al meu costat, perquè jo li tinc dit que no se separi de mi, perquè es podria perdre, però això no vol dir que no fes el pallasso tot el camí.

Jo ja no sabia per on passar, si pel camí pla o bé pel bosc. I ella, l'ombra, s'ho passava tan bé, que no parava de fer ximpleries.

La passejada va durar un parell d'hores, perquè al sol s’hi estava molt bé i el bosc feia una olor tan bona...

Però quan el Sol ja començava a marxar, jo decididament, vaig girar cua. I va ser llavors quan l'ombra es va allargar molt, de tal manera, que feia riure... O potser volia fer por, no sé... El cas és que no parava de jugar.

En un revolt del camí, es va amagar enrere. Feia veure que tenia por, amb molta comèdia, i es va encongir molt al meu darrere. Tant que la duia gairebé a sota els peus.

La comèdia va durar una bona estona, i jo m'ho passava molt bé, perquè era molt divertit anar a passejar amb ella. I així, distreta, pel camí de casa vaig arribar al poble. Va ser llavors que vaig adonar-me d'una cosa, l'ombra havia desaparegut! M'havia deixat sola.

Com podia ser això? Una mica trista vaig entrar a casa, i... quina sorpresa! Tan bon punt vaig encendre el llum, ella m'esperava a l'entrada, com si res no hagués passat. Arrambada a mi, decidida a fer-me companyia a casa. Com sempre!

Jo no sé si us passa a vosaltres, però... jo tinc una ombra molt original, oi que sí?

® Roser Segura i Riera | 18 de març de 2026

La fe arrelada

Parlem molt de les arrels. Les arrels familiars, les arrels patriòtiques, les arrels culturals...

Contemplava un dia, una petita herbeta arrapada a la paret d’un marge. Tant si plovia com si feia sol o també si feia molt de vent, ella aguantava, sense que ningú la protegís, un dia i un altre.

La seva resistència em feia pensar que, tot i ser tan dèbil, petita i del tot ignorada, continuava arrapada al marge, perquè estava segura d’ella i no volia, per res del món, deixar aquell lloc... perquè era on tenia les seves arrels.

Va passar el temps, i la planta es va assecar, més no les seves arrels, elles continuaven al mateix lloc, aquell lloc profund d’on difícilment les podrien treure. I si un dia passés això, la petita herbeta ja havia deixat prop seu, el seu fruit, també ben arrelat.

Molts de nosaltres no ens n’hem adonat, o no volem adonar-nos-en, però dins nostre ha arrelat la fe en Déu. I com la petita herbeta, hem deixat al nostre entorn, també, altres arrels.

Jo crec que cap persona no deixa de demanar o suplicar, en un moment de gran necessitat, ajuda a Déu i, fins i tot, alguns es recorden d’Ell per donar-li les gràcies.

És així com la fe en Déu ha arrelat en nosaltres.

® Roser Segura i Riera | 13 de març de 2026

La síndria

En un camp d’un poble de prop del mar, un home tenia un camp que cuidava molt i molt cada dia.

Ell s’estimava molt aquell camp, doncs. No perquè fos molt gran, no, però sí que era molt maco.

Estava enfilat en un turonet des d'on es podia veure el mar, i això li agradava molt a aquell home, doncs el mar li portava molta tranquil·litat i el record del seu avi, que va ser pescador, per cert, un pescador molt estimat per la gent del poble.

El seu avi era un entusiasta de les síndries, bé, de totes les fruites també, però sobretot de les síndries. Menjava sempre que n’hi havia. Per tant, ell, el seu net, es va dedicar a plantar, en el seu hort, síndries.

Les seves síndries eren conegudes per tothom, ja que ell les cuidava i les consentia com si fossin unes filles seves.

Aquelles síndries eren totes iguals, grans, verdes i rodones, menys una que va sortir quadrada.

Sí, sí, quadrada, i ningú sabia per què, i molt menys aquell home que les cuidava tant i tan bé.

La gent anava a veure aquella síndria tan estranya, i no deixaven de parlar-ne tot el dia i a cada moment.

Per tant, el pobre home, ja no sabia què fer per treure’s de sobre aquella gent tan pesada que no el deixava tranquil ni un moment i tampoc no entenia el perquè d'aquell estrany cas, de la síndria quadrada.

Més, un dia, que estava contemplant el mar, li va semblar que sentia la veu del seu avi que li deia:

– La raó del fet que la síndria sigui quadrada la té el teu gos!

Espantat es va girar i va veure que el gos estava assegut damunt de la síndria.

Doncs sí, de tant seure, un dia i un altre, la pobra síndria no podia fer-se rodona com les altres, i va ser així que va créixer quadrada i molt diferent de les altres. Per culpa del gos!

® Roser Segura i Riera | 4 de març de 2026