Enfilada en un turó,
no per por,
no per vanitat,
per dignitat potser,
i per grandesa
de tants anys com pots contar
i de tanta bellesa.
T'emmiralles en la mar,
que mai et deixa,
amiga fidel,
que no para mai de dir-te
“Tu ets la més bella".
En roca ferma has crescut,
ets altiva i serena.
De cel i de mar tens el color,
i del vent la serenor que et resta.
Molt alt, tocant el cel,
vestit de pedres senyorials i velles,
plenes d’art i de grandesa,
protegint les petites cases,
que als teus peus s’agrupen.
Elles, que com petites gavines
d’ales esteses,
contemplen com la mar
gronxa els vaixells i les naus de pesca.
® Roser Segura i Riera | 4 de novembre de 2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada