El meu cor camina
poc,
el meu cap camina
massa,
el meu esperit vol
volar
però les cames no
l’atrapen.
Les il·lusions van
pel cel
amb els coloms i les
fades,
empaitant núvols i
estels
i el vent que ens
acompanya.
Quieteta a dins del
llit
l’esperança em duu la
calma
i em diu amb la mà al
cor,
que tot això ja s’acaba.
L’esperança és la
porta gran
de la llibertat
enyorada.
Si obre la porta avui
podré volar altre vegada.
® Roser Segura i Riera | juny 2022
