La música em diu

La música em diu,

a poc a poc,

que no parli.

A poc a poc,

em diu,

amb veu baixa,

que el cel és blau,

que el vent ens parla

i que el Sol somriu

al món que el guaita.

El silenci és aquí,

i no deixa d’ajudar-me.

Asseguda, estic mirant

els ocells d’aquella branca.

Miro els núvols dalt del cel

que al Sol tapen, silenciosos i,

a poc a poc, marxen.

La soledat és molt gran

és un regal per l'ànima.

® Roser Segura i Riera | 26 d'agost de 2025

Dir adéu

Si dic adéu

a la petita casa,

dic adéu al cel,

als ocells,

a les campanes.

A la majestat

de les muntanyes,

a totes les teules vermelles

que, amb gran amor,

protegeixen les cases.

Dic adéu al Sol

que, poruc, s’amaga

quan un llamp l’atrapa.

I al campanar del monestir,

que és la joia de la pàtria.

Allà, on algú va pintar,

amb mans de sang,

les quatre barres.

A tu, no et dic adéu,

et veuré moltes vegades.

El teu somriure,

el teu parlar,

no deixaré mai d’estimar.

Tu ets un gran tresor,

amagat, això sí,

a dins del cor de la mare.

® Roser Segura i Riera | 9 d'agost de 2025

Tarda d'estiu

 Miro l’arbre,

miro com juga el vent,

amb les seves fulles.

Miro com les flors

ballen i riuen,

s’obren i es tanquen,

el sol les mira

i elles, de ballar, no paren.

 

Els ocells amagats,

silenciosos, quiets

i callats s’ho miren.

Una papallona ha passat,

tan blanca... tan bonica,

i darrere les branques

s’ha amagat,

ella sola, tan petita.

 

Un ocell li diu adeu,

amb les ales tan boniques.

I ella marxa cap al cel,

 calladeta, amb un somriure.

® Roser Segura i Riera | 4 d'agost de 2025