La música em diu,
a poc a poc,
que no parli.
A poc a poc,
em diu,
amb veu baixa,
que el cel és blau,
que el vent ens parla
i que el Sol somriu
al món que el guaita.
El silenci és aquí,
i no deixa d’ajudar-me.
Asseguda, estic mirant
els ocells d’aquella branca.
Miro els núvols dalt del cel
que al Sol tapen, silenciosos i,
a poc a poc, marxen.
La soledat és molt gran
és un regal per l'ànima.
® Roser Segura i Riera | 26 d'agost de 2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada