Si dic adéu
a la petita casa,
dic adéu al cel,
als ocells,
a les campanes.
A la majestat
de les muntanyes,
a totes les teules vermelles
que, amb gran amor,
protegeixen les cases.
Dic adéu al Sol
que, poruc, s’amaga
quan un llamp l’atrapa.
I al campanar del monestir,
que és la joia de la pàtria.
Allà, on algú va pintar,
amb mans de sang,
les quatre barres.
A tu, no et dic adéu,
et veuré moltes vegades.
El teu somriure,
el teu parlar,
no deixaré mai d’estimar.
Tu ets un gran tresor,
amagat, això sí,
a dins del cor de la mare.
® Roser Segura i Riera | 9 d'agost de 2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada