Contemplava asseguda,
en el silenci de la nit,
com treia el cap un estel,
en mig d’uns núvols petits,
que es passejaven pel cel
en desordre i divertits.
La son havia marxat
i, sense saber per què,
la cercava dins la nit,
a la lluna, als estels,
en els núvols blancs i petits
i al cel fosc, quiet, adormit.
Quin aspecte té la son?
Té els ulls tancats i bonics?
Té un posat seriós,
o un somriure divertit?
Té unes mans fines com plomes
que t'ajuden a dormir?
No vaig trobar la resposta,
només un estel petit
que treia el cap d’entre els núvols,
i em mirava divertit.
I la lluna que, majestuosa,
es passejava dins la nit.
I després, un gran silenci.
La meva amiga, la son,
em va venir a veure.
I... no puc explicar com.
Com s’escapaven de puntetes,
la lluna, els estels i el món.
® Roser Segura i Riera | 22 d'octubre de 2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada