Era una família que no tenia gaires diners. No es podien donar cap petit caprici, encara que els hi fes falta. Per tant, si una cosa faltava a la casa o bé a la família havien d’esperar que els pares pesquessin bon peix i així tenir dinerons.
En aquella casa hi vivia una nena. Era la més petita de tres germans i també la més despistada.
Un dia, encara no era de nit, la nena es passejava per la platja, quan es va adonar que duia posades les sabates. Eren les úniques que tenia i, si es mullaven, la renyarien molt.
Per això, sense pensar-ho més, se les va treure i les va deixar a un racó, prop d’una roca i va continuar passejant, saltant les onades que arribaven a la platja.
D’onades n'hi havia de totes mides... ara petites, ara mitjanes, ara molt grans... sí, mai eren iguals.
I així va passar que una d’aquelles onades, es va engrescar i es va llençar damunt de les sabates i se’n va endur una.
Quan va tornar a casa, no va saber que dir i es va inventar una història. La d'un monstre... d'un peix molt gran... d'una estrella de mar gegant... Res!
D’onades n'hi havia de totes mides... ara petites, ara mitjanes, ara molt grans... sí, mai eren iguals.
I així va passar que una d’aquelles onades, es va engrescar i es va llençar damunt de les sabates i se’n va endur una.
Quan va tornar a casa, no va saber que dir i es va inventar una història. La d'un monstre... d'un peix molt gran... d'una estrella de mar gegant... Res!
Ningú no es va creure res del que deia i la van renyar. I li van dir que si no trobava la sabata no dinaria.
Així que va haver de marxar altre cop cap a la platja, aquest cop molt trista i plorosa.
Al cap d’una estona, es va adonar que, al seu costat hi havia un dofí, gran i molt bonic, que se la mirava encuriosit.
La nena li va explicar que el mar se li havia endut una sabata i que no sabia què fer per trobar-la.
Llavors el dofí, sense dir res, es va capbussar a l’aigua, i al cap d’una estona va sortir portant a la boca una petxina. La hi va donar a la nena i ella, com si res, la va obrir i... Oh! A dins, hi va trobar la seva sabata...!
Quan va voler donar les gràcies al dofí, va adonar-se que estava tota sola a la sorra, amb la sabata a la mà. I es va despertar. Havia estat un somni.
Què et sembla? Aquest conte és tot per a tu, si et sembla bé..., d’acord?
Així que va haver de marxar altre cop cap a la platja, aquest cop molt trista i plorosa.
Al cap d’una estona, es va adonar que, al seu costat hi havia un dofí, gran i molt bonic, que se la mirava encuriosit.
La nena li va explicar que el mar se li havia endut una sabata i que no sabia què fer per trobar-la.
Llavors el dofí, sense dir res, es va capbussar a l’aigua, i al cap d’una estona va sortir portant a la boca una petxina. La hi va donar a la nena i ella, com si res, la va obrir i... Oh! A dins, hi va trobar la seva sabata...!
Quan va voler donar les gràcies al dofí, va adonar-se que estava tota sola a la sorra, amb la sabata a la mà. I es va despertar. Havia estat un somni.
Què et sembla? Aquest conte és tot per a tu, si et sembla bé..., d’acord?
® Roser Segura i Riera | 2 d'octubre de 2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada